Us parla Bob Merrick, que dedica aquest post a la bastarda Fàtima Deulofeu.
Un cop vista La bella i la bèstia (Beauty and the Beast, Bill Condon, 2017), el col·lectiu està excitat i absolutament emocionat i assedegat de tornar a contemplar com el gran com rei Mufasa és novament assassinat de manera brutal per l’execrable Scar, en una refilmació d’aquell magnífic i shakespearià film, també de la Disney, El rei lleó (The Lion King, Rob Minkoff i Roger Allers, 1994). Senyors de la Disney: “Per a quan un ‘Rei lleó’?”, “El volem ja!”, “Endavant, no us atureu, sigueu valents, és igual si ho feu per pur mercantilisme… res, si us plau, el volem!” Volem tornar a contemplar com les hienes tacades envoltades de flames purificadores segellen amb un final calvinista la vida del poble de Scar, que només volia ser rei, mireu quina nimietat! Com ja sabeu, no estem davant de la primera refilmació amb imatge real d’un clàssic de la Disney. Al marge de la feina de Condon, de qui ara parlarem, el temible i bestial tigre Shere Khan de la també nova adaptació d’El llibre de la selva (The Jungle Book, Jon Favreau, 2015) ens va donar molt per reflexionar. Però no ha estat fins a l’estrena de la també refilmació amb imatge real ─bé, això és un dir─ d’aquest film basat en La Belle et la Bête ─un relat atribuït a Gabrielle-Suzanne Barbot de Villeneuve o Jeanne-Marie Leprince de Beaumont, depenent de les fonts─ que hem decidit explorar un discurs molt radical, que exposarem després de parlar de la nova pel·lícula.
La Bella i la bèstia (2017), un treball de Bill Condon, amb Emma Watson (Bella), Dan Stevens (Bèstia), Luke Evans (Gaston), Josh Gad (LeFou), Stanley Tucci (Mestre Cadenza), Ian McKellen (el rellotge Cogsworth), Emma Thompson (Mrs. Potts), Kevin Kline (Maurice, pare de Bella) i Ewan McGregor (Lumière), entre d’altres, no té gaire a destacar, certament. Que la mateixa productora faci un remake del seu propi clàssic de dibuixos animats, que el 1991 van dirigir Kirk Wise i Gary Trousdale, pot sorprendre una mica algun despistat, però, com ja us hem dit, Disney va iniciar aquesta operació de refer amb personatges reals els seus clàssics més emblemàtics amb Cenicienta (Cinderella), que el 2015 va dirigir Kenneth Branagh, i el ja esmentat El llibre de la selva. El que sí que us podem avançar és que si us va agradar l’original, aquesta no us decebrà, gens. És el mateix, però segueix funcionant. Si la història original del 1991 era potent, estava molt ben narrada i les cançons eren perfectes, pel que fa al desenvolupament i acompanyament de la trama, res ha canviat substancialment en aquesta, ja no direm revisió, sinó refilmació.
Certament la feina de Condon, que ens va oferir aquella magnífica Mr. Holms (2015), és elegant, com ja ho era el treball original; tota la coreografia inspirada en el film del 1991 també és excel·lent, així com les interpretacions, si bé tot i l’esforçat treball d’Emma Watson, diríem que aquí hi ha hagut un petit error de càsting. S’han incorporat noves cançons que ajuden a contextualitzar, encara més. També incorpora intel·ligentment un argument narratiu pel qual el poble no sap que té un castell embruixat al costat i que al final dona encara més coherència a la trama. El personatge del pare de Bella, magníficament interpretat per Kevin Kline, té més personalitat; ja no és un vellet, sinó un home amb un passat tràgic i, per descomptat, gens covard, tot el contrari. Hi ha un element incorporat que seria un spoiler si el comentéssim, així que preferim que el descobriu. La Disney ha fet un remake, no ens enganyem, però hi ha donat més coherència i ha sabut ampliar una mica ─tampoc ens passem─, la trama dels personatges. En tot cas, anar a veure aquest remake és com tornar a veure el film antic, però amb personatges reals. No cal dir que els objectes animats són excepcionals i, tot s’ha de dir, converteixen els de la clàssica en ortopèdics. Un darrer apunt: el col·lectiu és un admirador del treball original, especialment perquè li va servir per lligar… sí, amb un peli de Disney, supereu això.
Realitats virtuals que superen la realitat
Aquí deixem el comentari ─que no crítica, això ho fan els Cahieristes─ del film. Si seguiu llegint entrarem en altres terrenys, perquè La bella i la bèstia ens ha fet aflorar un gran nombre de preguntes, dubtes si voleu, que feia temps que ens voltaven dins la nostra personalitat múltiple que forma part del pal de paller del Col·lectiu Bob Merrick. Volem centrar-nos en els mons virtuals. La infografia. Tot va canviar gràcies a George Lucas pel que fa referència a la tecnologia digital. La història es comença a escriure amb bolígraf amb Star Wars (1977), segueix amb la incompresa i fundacional Tron (1983), que seria com el primer ordinador Spectrum, i esclata amb Jurassic Park (1993), amb el xip de silici, si voleu. I és a partir del 1993, i amb tot el que s’ha anat generant des de llavors, que es pot fer possible el que és impossible i amb una absoluta credibilitat, fins al punt que no podem diferenciar realitat de ficció. Només cal veure tota la destrucció que fan els herois de Marvel en una ciutat. És inversemblant perquè no passa; la nostra ment ho codifica com a efecte especial pel context, però si es tractés d’un mockumentari ja en parlaríem. Ens trobem, doncs, que la imatge generada supera fins i tot la real. Uns efectes que, tot s’ha de dir, i segurament per saturació, fan que es perdi la sorpresa que vàrem tenir en veure volar per primera vegada Christopher Reeve en la ja superada i ortopèdica Superman (Richard Donner, 1978).
Pel que fa a aquesta operació de refilmació, com és el cas de La bella i la bèstia es poden fer moltes lectures: una, la més senzilla, seria la d’una clara operació per reaprofitar un èxit antic del dibuix animat clàssic ─o d’un film fet ja per ordinador─ per mirar de rendibilitzar-lo i vendre’l més enllà del pur remake. I segur que ho és, segur; una segona, ja més amagada, seria la proposta de començar a allunyar-se del que entenem com a dibuix animat tradicional ─encara que sigui fet per ordinador, i aquí podem incloure Pixar─, per obertament oferir-nos un relats més ajustats a realitats més físiques que aporten els mons digitals, els mateixos que fa servir Pixar per fer Wall-E (Andrew Stanton, 2008) i la producció francesa Ballerina (Eric Summer i Éric Warin, 2016). Només és qüestió de textures.
Estem davant de la mort del film tradicional de dibuix animat de la indústria nord-americana? No, no és això exactament el que volem plantejar. I parlem dels EUA i deixem de banda l’anime al Japó. El dibuix tradicional durant dècades ha permès explicar històries impossibles de filmar, i algunes haurien estat risibles fetes amb un film convencional. Recordem que Disney va tenir durant dècades el projecte de fer l’adaptació amb personatges reals d’El Senyor dels Anells, de John R.R. Tolkien (1954), però no es va atrevir a fer-ho per la seva complexitat. Durant la darrera dècada moltes productores ens han flagel·lat amb films amb animals, com ara gossos i gats, que parlaven amb trucatges facials. Però eren animals de veritat que requerien un ensinistrador. Ara, i vista l’escena d’El renacido (Alejandro González Iñárritu, 2015) ens sembla èpica la feina que va haver de fer Jean-Jacques Annaud el 1988 per rodar L’os. Ara aquests animals, i qualsevol criatura, sigui real o imaginària, ja es poden generar per ordinador i, fins i tot, ens aporten interpretacions magnífiques, extraordinàries ─Gòl·lum n’és exemple, o els dos King Kong, el de Peter Jackson (2005) i el de Jordan Vogt-Roberts (2017), respectivament─ Podeu dir que hi ha un actor amb malles a qui després se li fot a sobre el trucatge? Tindreu raó, però aquí hi ha més. Dit amb altres paraules: es pot fer ─es podrà fer d’aquí a molt poc─ que un gos generat infogràficament actuï millor que un gos de veritat i, com ja hem vist, ja es pot rodar un film amb un tauró blanc que sigui absolutament creïble ─i sense que s’espatlli cada dos per tres─ com a Infierno azul (Jaume Collet-Serra, 2016).
Un altre exemple: la revisió, i tornem a la Disney, del seu clàssic del 1967, El llibre de la selva (Wolfgang Reitherman). En el film original teníem un malvat i, a la vegada, elegantíssim tigre, però que no era gens aterridor, el gran i rancuniós Shere Khan. L’adaptació del 2015, a càrrec de Jon Favreau, i amb un únic actor real, ens va oferir un autèntica bèstia, absolutament aterridora. Aquí ja estem davant un tigre de veritat, que actua com un animal, com el tigre que és, però amb sentiments humans; per dir-ho diferent: que actua millor que molts actors reals. Una bèstia que ja no només parla i es mou, sinó que eleva la interpretació a una altre pla, a un nivell superior de versemblança i que ens transmet com mai emocions, odi, ràbia, que no trobem, o no sabem veure, en la versió original.
Calen, doncs, els films de dibuixos tradicionals? Entenem que sí, però ara ja són una opció narrativa més, perquè qualsevol guió o novel·la ja no requereix aquesta tècnica. Ara ja tot és possible, fins i tot que un tigre ens transmeti tot l’odi que sent, tota la seva bestialitat animal, i, per arrodonir-ho, parli, i que la boca no es mogui només per declamar. Ara molts treballs que es van fer amb dibuixos animats ─perquè tot i la complexitat, era l’única manera de fer-ho, i bé─ ja no són necessaris, que no vol dir que no siguin útils.
I per acabar, i en honor a la bastarda Fàtima Deulofeu, volem reivindicar aquella sèrie de culte amb el mateix títol La bella i la bèstia (1989-1990), la qual va constar de 56 episodis. El grandíssim Ron Perlman, en el paper de la bèstia, de nom Vicent, amb la bella i ara oblidada Linda Hamilton, ens van apropar a una versió molt diferent del mite; més urbana i suburbana, plena de criatures, despulles d’una societat en la qual no encaixaven. La sèrie, que va ser creada per Ron Koslow, va tenir com un dels guionistes principals George R.R. Martin ─també productor─, que en aquella època ─i després de més de quatre dècades─ era un escriptor de fantasia més.
Tornant al sentit d’aquest post. El col·lectiu vol cridar ben fort: “Senyors de la Disney: volem un nou ‘Rei lleó‘, i el volem ja!” “Senyors de la Disney, volem tornar a veure amb bèsties salvatges plenes de cicatrius el brutal assassinat de Mufasa!”
És cert que aquest post està dedicat a qui està dedicat, però, per evitar malentesos, a nosaltres NOMÉS ens posa calents el bastard Víctor Gonzàlez.
Us ha parlat amb una petita part de la seva potència devastadora, el ja multicol·lectiu Bob Merrick.
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas