Dir, a aquestes altures, que Netflix ens ha canviat la vida a molts és reconèixer que la nostra vida social és més aviat una puta merda. Com també ho és dir que el seu catàleg és ampli i d’excelsa qualitat, a no ser que siguis un serièfil yihadista. No obstant això, amb una mica de paciència, pots acabar trobant el teu camí per la videoteca virtual i de retruc petites joies que d’una altra manera mai acabaries mirant. Aquest és el cas del film de producció pròpia Ya no me siento a gusto en este mundo, una proposta indie que abraça sense prejudicis l’absurditat de la realitat i que dóna com a resultat un thriller còmic hipnòticament imprescindible. Un gran descobriment que se’ns presenta amb l’etiqueta de ‘triomfadora a Sundance’, que traduït al món real vol dir que ha obtingut el premi a la millor pel·lícula al festival de cinema independent per excel·lència, un tipus de màrqueting que, malgrat tot, com a bons bastards que volem ser, ens hauríem d’acostumar a posar sempre en quarantena. Doncs posem-la.
El film arrenca amb força, amb una escena que és tota una declaració d’intencions del que ens espera; l’auxiliar d’infermeria, Ruth Kimkie, atén a una octogenària que just abans de palmar deixa anar unes surrealistes i pornogràfiques confessions. La cara de circumstàncies d’aquesta Ruth, l’actriu Melanie Lynskey, la neuròtica i entranyable Rose de la comèdia de situació Dos hombres y medio, és tot un acudit que s’accentua en la següent escena, quan la família de la difunta li demana si ha dit alguna última cosa abans de morir. Aquests primers minuts són suficients per adonar-nos que estem davant una autoria que sembla dominar amb simplicitat i transparència les pulsacions de la comèdia més realista i artesana. Òbviament, el director i guionista, el debutant Macon Blair, s’allunya de la visceralitat i artificialitat del gran Chuck Lorre, un dels grans tòtems de la comèdia americana recent, tot i que si segueix així, no trigarà a assolir el seu mateix estatus.
Processada aquesta primera seqüència inicial, la trama ens presenta a una Ruth depressiva que acaba de tocar fons quan descobreix que li han entrat a robar a casa i li han pispat el seu estimat ordinador portàtil. Davant la ineptitud policial per resoldre el crim, Ruth demana ajut al seu nou i bipolar veí Tony, el sempre sorprenent Elijah Wood, un actor que d’ençà d’aquella tifa immunda que és la trilogia d’El senyor dels anells, ha sabut redreçar la seva carrera en produccions menors però amb encertat criteri i savoir faire. Els dos, sense massa res a perdre, intentaran resoldre el robatori provocant, alhora, una successió de situacions en cadena absurdes a mig camí de l’estupidesa i la hilaritat. És cert que a vegades el film sembla que perd el ritme i s’alenteix en excés, que s’agrada, però Blair ho supleix amb un realisme sortosament eficaç i amb l’alternança d’uns personatges tan imbècils com la vida mateixa, cosa que atorga al xou una gran proximitat. Hereu dels germans Coen? Esperem que sí. Sigui com sigui, el film s’allunya dels convencionalismes, com tot allò que surt victoriós de Sundance, i això aquí sí que acaba sent el seu millor argument.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat