Southpaw és el film de boxa que buscàveu fa temps. Simple, dur i directe al gra. Dirigida per Antoine Fuqua (Training Day) i escrita per Kurt Sutter (Sons of Anarchy), la pel·lícula no deixa indiferent a ningú, tot i la trama, simple i més que previsible, que hem d’englobar en el context d’un projecte excel·lent.
I és que no tot és la història, sinó el treball dels actors, els moviments de càmera i l’estudi de la suor, la pudor i les entranyes de la boxa més barroera. Kurt Sutter tenia el guió al cap des del 2010. Volia que Eminem hi participés ─la trama està inspirada en la vida del raper─ però el paper va acabar a les mans de Jake Gyllenhall. I, amics, la bèstia humana d’en Jake la notareu tan bon punt entreu a la sala, sobretot pel seu entrenament de fins a tres hores al dia, cada dia, i amb una més que estricta dieta, un aspecte que deixa els mortals del planeta Terra en franc desavantatge.
Però què vol dir Southpaw? (aquí entra la meva deformació professional). Southpaw, en termes pugilístics, significa boxejador que colpeja amb el puny esquerre, una raresa en aquest esport, ja que té totes les de perdre, símbol de qui ha de lluitar més per aconseguir el que els altres han arribat a tenir amb menys esforç, tema central de la trama de la pel·lícula.
I és que Fuqua, el director, també va ser boxejador amateur quan era adolescent. I es nota. Abans de començar els entrenaments va dir a Gyllenhall, que s’hi havia de deixar la pell, si volia el paper i així ho va fer; actor i director entrenant junts, per acabar expulsant bilis sobre el ring.
Sacrifici, motivació, redempció, declivi i tornar a remuntar des de l’infern, Southpaw representa la temàtica preferida de la psique americana de l’ideal capitalista centrada en el fet que per molt dura que sigui la caiguda, sempre tindrem ancoratges que ens mantidran a la superfície. Eminem és l’exemple clar, com ja ha quedat palpable a la seva biografia i autor de la cuidada banda sonora del film.
Espereu una barreja entre Rocky i Jax Teller amb un punt de tragèdia grega i un treball d’actors deliciós (Rachel McAdams, Forest Whitaker o la gran descoberta de la que fa de la seva filla, Oona Laurence, amb una interpretació que frega l’Oscar). En Gyllenhall és el modern Jake LaMotta del segle XXI, en interpretació i en físic, i el senyor Sutter, com sempre, fa el que li ha donat la gana, escriure una bastardia sòlida i compacta com una pedra, amb unes idees tan clares que incomodaran més d’un. Però no passa res, de veritat.
Amb cops de puny ben donats, i sempre segons el film, es poden arreglar moltes coses.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo