La branca més genuïna d’Els Bastards -bàsicament jo, en Víctor González i en Jep Soler quan no s’oblida de prendre la medicació- som uns fervents defensors de la cultura trash, de tot allò que fa ferum a underground. L’estrena del nou tema musical de Leticia Sabater -o Lety–, l’extremadament poètic però alhora contundent Toma pepinazo, representa per a nosaltres una bona excusa per renovar aquestes, sens dubte, envejables credencials dins el meravellós món de la crítica eroticofestiva. El tema en qüestió s’emmarca en els paràmetres del que els entesos anomenen electro-reggaeton, un dels subgèneres musicals més controvertits i nauseabunds del planeta i que es resumeix amb la coneguda llista de les tres merdes: lletra de merda, música de merda i videoclip de merda. En aquest sentit, Toma pepinazo excel·leix en la seva funció meravellosament. Comprovem-ho, doncs, merda a merda:
- La lletra no té res a envejar a un altre hit de la subcultura escatològica, El Chiki Chiki, de Chikilicuatre, amb versos tan excelsos com ara “siete gintonics, dos tequilas y un buen pedo / para demostrarte que ya no eres el que quiero”, pura estridència del desamor, i el celebrat “Sube, sube, sube, sube el ‘flow’ con la Lety”, una emotiva picada d’ullet a l’engrescador “Me sube la bilirubina…”, de Juan Luis Guerra. I tot això sense oblidar el plat fort, la tornada, amb l’exultant “Toma, toma pepinazo y me lo como yo, yo, yo…”, a cavall entre l’èxtasi de l’alliberament sexual femení, el missatge vegà i el símbol del feminisme més visceral i antipatriarcal. Sigui com sigui, una autèntica delícia fecal, inigualable mostra de contrapoesia romàntica, o Gustavo Adolfo Bécquer retorçant-se a la seva tomba, segons es miri.
- Pel que fa a la música, poca cosa a dir: és una autèntica deposició, un absurd de ritmes sincopats basat, fonamentalment, en les millors essències del reggeaton que fins i tot aconsegueix superar el nivell perbocador del seu anterior èxit, La salchipapa. El meu gos bordant per exigir el seu entrecot diari té més sentit del ritme i la melodia que aquesta porqueria musical, una partitura que fins i tot deixa a l’altura de Beethoven, Mozart o Bach la demo song de l’orgue Casio PT-10 de tota la vida.
- Pel que fa al videoclip, estem davant d’una successió d’imatges que sense la preparació psicològica adequada podria provocar lesions greus al cervell. Evidentment, els seguidors del reggeaton i altres espècimens lobotomitzats, resten immunes a aquests funestos efectes secundaris. No us negaré que veure la Lety ballant amb coreografies de nivell de parvulari davant un seguit d’incomptables platges caribenyes i gimnasos impostats pel croma, sense oblidar un anime esperpèntic pel mig, i l’alternança de models impossibles i tatuatges falsos sobre el seu cos pneumàtic i flonjo de viejuna de saldo, és una experiència difícil de digerir. El deliri màxim hauria estat, malgrat tot, veure-la tancar el xou menjant-se lascivament un cogombre recollit de terra, fent clara referència al mític final del film Pink Flamingos, de John Waters. Però d’on no n’hi ha no en raja, que diuen. Aquesta imperdonable absència sumada a les prescindibles imitacions de Boris Izaguirre, Chiquito de la Calzada i Torrente, demostra que el xou s’ha dissenyat com manen els cànons del subgènere: amb el cul, sense guionistes i amb cap respecte pels clàssics.
Sigui com sigui, estem davant d’una innegable nova obra magna de la cultura trash, en concret de l’spanish bizarre, sens dubte la nova futura cançó de l’estiu, que, per acabar-ho d’adobar, tampoc està exempta de polèmica: l’exactriu porno i cantant Maria Lapiedra l’ha denunciada per considerar-la un plagi del seu exitós Dame pepino, tema protesta compost l’any 2011 arran de la crisi dels cogombres espanyols en el mercat de la UE. En efecte, el cogombre està servit.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat