Agustí Villaronga ha fet allò que s’ha de fer quan s’adapta una obra literària al cinema: estripar-la, mantenint-ne l’essència, per fer-la viable cinematogràficament. I ho sento, ja no és notícia, el director de Pa negre, El mar i Tras el cristal l’ha tornada a clavar.
En aquesta ocasió Villaronga s’ha embarcat a versionar una de les grans obres de la literatura catalana, Incerta glòria (1956), de Joan Sales, una obra majúscula sobre les conseqüències devastadores que causen les guerres –aquí novament l’atroç Guerra Civil–, però també sobretot un retrat de l’amistat, el desig i la por. El teló de fons: el front de l’Aragó l’any 1937, una zona en conflicte on la mort plana en tots els àmbits i sentits.
Una mort que se’ns presenta multiforme. Amenaçadora, amb les tropes dels dos bàndols (el franquista i el republicà) a punt per a un combat que no acaba d’arribar perquè es diu que a Franco li interessa eternitzar el conflicte. Una mort present, perquè en el mateix subsòl que trepitgen hi resten enterrades moltes víctimes del conflicte i, amb elles, els danys col·laterals que han esquinçat una població abocada a la misèria, econòmica i humana. Una mort personificada, en la Carlana, la vídua negra que rere la innegable elegància amaga tanta tristesa, i en l’altre gran personatge de la pel·lícula, que és Soleràs, que en el seu cas l’habita, com a bon mort en vida que és.
En aquest paisatge àrid de collons, entre trist, desolador i melancòlic, els personatges sobresurten com fantasmes que es projecten a la pantalla. Són personatges amb més pena que (incerta) glòria. El més espectral dels quals és, sens dubte, l’esmentada Carlana, brillantment interpretada per una ressuscitada Núria Prims que encarna aquesta dama de negre que governa un casalot talment com ho feia la inoblidable Mrs. Danvers, la majordoma de Rebecca. La malvada de la funció? Sí, però amb matisos. Perquè no és res més que una maquiavèlica supervivent, cicatritzada per dins i per fora; una aranya solitària que teixeix els seus paranys per alimentar els seus. Un fantasma inquietant, per seductor, que quan apareix amb els seus vels sembla estar tan ben filmada com si al darrere la càmera hi hagués el mestre Terence Fisher. Un aire de terror gòtic que no desentona gens en un paisatge infestat de calaveres empalades a les trinxeres dels nacionals i mòmies dins l’església en ruïnes.
Un mèrit que s’hauria de compartir amb els actors i les actrius que protagonitzen el film, tots ells en estat de gràcia. Començant per la nostra estimada Núria Prims (quants anys sense disfrutar de tu), Marcel Borràs com el pur Lluís, Bruna Cusí com la innocent Trini, i què podem dir d’Oriol Pla com a Soleràs, esplendorós amb els seus diversos registres, que van d’una eufòria desmesurada a la desolació pura i dura.
Hi ha molts moments intensos en aquest drama rural. Ens quedem, per esmentar-ne només alguns, amb la trobada entre Soleràs i Carlanda, intens a l’hora de mostrar fins a quin punt pot arribar el patetisme de la condició humana; les trobades entre Soleràs i la Trini, demostració del contrast existent entre la decadència i la felicitat, i la fatídica final, que remet a la bíblica de Caïm i Abel.
Hostilitats afectives i impulsos sexuals narrats amb una gran subtilesa i oferint capes de lectura a cada instant per un cineasta, Agustí Villaronga, que s’ha tornat a superar oferint un film que no té res a envejar als millors Aranda i Saura.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn