Qui no ha sentit mai a dir allò que “mai les segones part foren bones”? Es diu que el crac que la va inventar va ser Cervantes a raó d’El Quixot, però aquest recurs tan usat al món cinematogràfic (i serièfil) fa temps que ha passat a ser caduc. Ara no enunciarem les segones parts que superen l’original. No tenim prou espai. Però sí que us convidem a llegir les raons del per què aplaudim a rebentar la segona temporada d’una sèrie que s’ha superat, i mira que ho tenia difícil amb la brillant irrupció d’ara fa un parell d’anys. Parlem d’El crac, sèrie de TV3 d’Hèctor Claramunt i Joel Joan que en aquest blog hem defensat des de la primera emissió, el setembre del 2014 amb el ja mític episodi d’El gran calamar.
El crac 2 va acabar dilluns i ens ha deixat més penjats que un fuet. Un comiat memorable en format musical, no podia ser de cap altra manera l’any de La La Land. En aquest cas, nostrat, amb una versió sui generis del mític Tornarem de Lax’n’Busto, i amb els espectadors (a la ficció i davant les pantalles els que ens hem sentit “interpel·lats“) ovacionant-los dempeus. El més fàcil per part dels espectadors és reclamar una tercera, és clar. Però m’imagino que no és fàcil fer el que han fet, i encara menys assumir el repte de superar aquesta temporada, que certifica que sí, que les segones parts també poden ser bones.
Aquí les nostres 8 raons per aplaudir El crac:
1 Perquè de crac n’hi ha més d’un. Julio Manrique, sense anar gaire lluny. El seu amic i company de professió li ha disputat el podi d’ésser odiós, menyspreable, manipulador, cràpula i perdonavides, desbancant en tot moment el pobre Joel Joan per molt que aquest ha intentat. Manrique s’hi ha deixat la pell (i Joel Joan un dit, literalment). Però ser mentider compulsiu i alhora entranyable com en Manrique l’ha fet guanyar-se aquest honor. Tots a comprar Aqua di Julio!
2 Perquè tots els capítols són Grans. La gran tornada / La gran família / El gran postureig / El gran engany / El gran compromís / El gran suquet / El gran catacrac / El gran comiat… Tots els episodis han estat grans, i quan n’acabes de veure’n un penses com s’ho faran per mantenir el nivell. I així anar fent fins a superar la vintena en dues temporades memorables. De culte.
3 Perquè els personatges femenins tenen més pes. La Sandra, cansada de tant gilipolles suelto jugant a qui la té més llarga, s’ha apropiat el pal de paller, i en aquest involuntari afany de protagonisme ha tingut temps de provar noves experiències amb la Laura, un altre personatge de relleu a mesura que ha avançat la temporada. I només cal veure la declaració final, amb els pajarracus menjant-li de la mà, per afirmar el que és evident, que les dones tenen el poder, almenys en aquesta sèrie.
4 Perquè els secundaris (i els cameos) tenen el seu moment de glòria. Lluís Soler és, sens dubte, l’abanderat d’aquest grup. Ell, un actor ja de tornada que vol acomiadar-se dels escenaris, ha demostrat que tothom té possibilitat de trobar el seu camí: “You could move the path”, oi Lluís?! Fins i tot la Carla, que ha restat en un segon pla aquesta temporada, ha gaudit del seu moment de glòria com a Thelma al volant de l’ambulància. I love you Baby! I, per citar-ne només un altre, l’amic Marcel Tomàs, com a doctor a la casa de bojos donant rèplica a quests personatges certament excèntrics.
5 Perquè és farcit de referències. La capacitat actoral de Di Caprio a l’hora de treure baves a The revenant, un atracament rodat al més pur estil 24, Tarantino prenent a Shakespeare el curs de l’obra representada, El secret de la família Qong, les Cites de Joel Joan en un club nocturn o què podem dir de les autoreferències constants a Plats bruts (fins i tot al Iemen i la família de Matt Damon en són fans!).
6 Perquè tot acaba lligant. Com un excels allioli, tot acaba prenent cos en aquesta sèrie. Ni que sigui ficat amb calçador: perquè encara que no sigui Porca misèria en Joel torna amb la Sandra; un pare descobreix que té una filla i viceversa, i perquè el calamar de la Patagònia a què fa referència Lluís Soler al final té a veure amb El gran calamar del primer episodi de la primera temporada…?
7 Per aquest gran comiat. Perquè descobrim que els somnis no es compleixen rodant a Hollywood amb les estrelles seqüeles tipus Marte 2 o refugiant-te en una illa perduda del Pacífic on purgar els teus pecats estimulant-te els testicles. Ja ho diu Julio Manrique quan tot se’n va en orris dalt de l’escenari: “Acabem amb la comèdia!”. Quin patir, una “mariconada de final” com augura en Gnochi? No, ni de bon tros, es posen a cantar “Tornarem (a ser grans)” formant un duet amb en Joel Joan, que riute’n tu de Ryan Gosling i Emma Stone (que ells sí que acaben malament com a parella). Un final alternatiu al desencís de La La Land?
8 I finalment, perquè “Tots els fets i personatges d’aquesta història són ficticis. Qualsevol semblança amb fets o persones reals és pura coincidència… Excepte en el cas d’en Joel Joan. Ell és així!”
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn