El fenomen Your Name, o si ho preferiu Kimi no na wa, va propiciar una escena mai vista per a qui us escriu: quedar-se fora de la sala al Cinema Truffaut de Girona, que va penjar un “sold out” com una casa de pagès. Vaig haver de tornar-hi l’endemà, tal com sona. Ni els meus crits de “no sabeu amb qui esteu parlant” van servir de res.
Amb tot, estàvem avisats. Uns dies abans, al Saló del Còmic de Barcelona ja es parlava, i molt, de l’arribada d’un anime que s’ha afartat de batre rècords al Japó. Això sí, els tanoques de les sales comercials a Girona, mentrestant, continuaven programant merda de la muntanya. Sí, de la que fa pudor. #epicfail
Kimi no na wa és una meravella en gairebé tots els sentits, però s’ha d’avisar també que és un film profundament japonès, melodramàtic i amb un punt de dolçor -sobretot la banda sonora i la cançó principal- que pot sobrecarregar els despistats que esperin una història d’amor més occidental amb tocs fantàstics, sigui el que sigui el que vulgui dir això.
La història és fascinant i et deixa clavat, molt més que l’aclamada The Girl Who Leapt Through Time, del 2006. Tenim Taki, un adolescent que viu a Tòquio, i Mitsuha, una noia d’un poble perdut del Japó més rural. Tenen un lligam especial. Però quin? S’intercanvien els cossos regularment, fet que el guionista i director, Makoto Shinkai, aprofita per jugar amb l’espectador fent avançar el film amb gags còmics i amb unes portes corredores que es tanquen i s’obren, detall subtil, detall sublim. Res no amaga el quid de la qüestió: un destí en comú totalment incert i potser tràgic que explotarà al final davant dels nostres nassos. Mai més ben dit.
No és només que Taki i Mitusha no visquin al mateix espai, sinó que tampoc sembla que visquin en el mateix temps. Heus aquí la tragèdia de dues ànimes amb un vincle que en qualsevol altra situació hauria de ser indestructible. I aquí, com a bon film japonès de ciència-ficció, la trama es fa més complexa, però també més commovedora i seductora. Els personatges semblen l’Aomane i el Tengo de Murakami, de la memorable novel·la 1Q84, condemnats a no trobar-se mai.
La religió, les antigues llegendes i un temple mil·lenari també juguen un paper transcendent. Miyazaki és un déu entre els realitzadors més joves al seu país. Tot i que els personatges són dibuixats com els de l’anime tradicional -les llàgrimes caient encara són les mateixes que les de Candy, Candy (algú se’n recorda?)–, els paisatges d’Itormori, el pas al més enllà, el viatge en tren i la irrupció memorable del cometa i la seva destrucció, són petites obres d’art que en el seu conjunt formen un quadre de bellesa indiscutible; escola Ghibli, és clar.
Tot i que en el punt on es trenca la línia temporal només semblen quedar unes polseres (sic) que lliguen els dos personatges, en cap moment l’argument entra en la bogeria de l’steampunk de Mamoru Oshii (Ghost in the Shell) o el caos apocal·líptic d’Akira. Finalment, quan Taki i Mitusha semblen haver complert la missió per la qual el destí els va unir, els veiem vagant pels carrers de Tòquio com ànimes en pena i cap dels dos recorda el nom de l’altre, per això el títol del film. Només el fràgil i suau so d’unes gomes de cabell ens manté l’esperança. Es trobaran?
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda