Després de l’entrada triomfal d’en Negan i el sotmetiment del Rick‘s Team durant l’equador de la temporada, al xèrif se li encén la llumeta i ens obre el teló pel retorn d’uns Avengers postapocalíptics que quan no hi són, es troben força a faltar, per què no dir-ho; o dit d’una altra manera, s’ha eixugat el cul amb la por que el tarat del bat li va fotre dins del cos. Aquesta segona part s’ha centrat doncs, en la irregularitat marca de la casa, en l’establiment d’aliances i en la recerca d’armes. Què més pots fer quan pretens derrocar un exèrcit organitzat? Doncs això.
Potser el més interessant que ens ha ofert aquest nou assalt, és la dicotomia que s’estableix entre les dues faccions, perquè la palla i l’avorriment no és que motivi gaire. Així que no donaré gaires voltes i anirem directament a la xixa. Per una banda tenim a la colla d’en Di Maggio; un exèrcit amb una jerarquia clara i definida, una unitat marcial que es dedica a recaptar per la seva gent tot allò que necessiten, un cos. Una màfia en lletres majúscules. Més inquietant si cap perquè l’aire a secta destructiva que desprèn és d’allò més obvi, de fet em recorda a l’organització que John Cobretti es va passar per la pedra ara ja fa més de trenta anys. Per l’altra els supervivents de la Vila del Pingüí; els nostres amics els quals pensaven que les havien vist de tots colors; i no. En moments com aquest és quan hom hauria de tenir clar que sempre hi ha algú més fatxenda, que la té força més ample i que escup els pinyols de les olives a més distància. En definitiva, se’ns han presentat dues maneres força oposades de com caminar entre caminants. Una motivada per la por, i l’altra per la necessitat de recuperar la llibertat, perquè viure reptant per terra no és manera d’anar pel món -però tampoc assassinar a la gent mentre dorm. Així tenim servit l’etern debat, volem sentir-nos segurs sense ser Negan, ser esperits salvatges que despleguen les seves ales envoltades de natura, i això no pot ser… Home, per favor. I no caldrà que us digui que comporta ser Negan, veritat, bastardots? Doncs sí que cal: ser Negan representa ser un cuc traïdor sense personalitat que per por a acabar mort o a transformar-se en podrit, s’agenollarà a l’alçada del paquet del líder jurant-li fidelitat eterna. Perdent en el camí la llibertat i la dignitat, per què no dir-ho. Molt em temo que establir aquesta diferència entre els mètodes dels dos líders és l’única manera de no simpatitzar excessivament amb l’antagonista, no fos cas que ens vinguessin ganes de fregar-li el bat i de veure el cap d’en Rick esclafat, perquè dubto que els guionistes de la sèrie es facin tantes palles mentals com jo. En un altre ordre de coses, aquests darrers episodis han servit per posar les peces sobre el tauler i allargar el xiclet una o dues temporades més, ja que el Western està servit.
I a banda de la merda de reflexió pseudofilosòfica sobre en Donald Trump i en Durruti i de fer-vos un cèntim del succeït aquests darrers capítols, us puc assegurar amb llàstima als ulls que el xiclet ja no dóna més de si, sembla que la voluntat de ser fidels al còmic respecte a la línia temporal de la història; ha buidat a la sèrie de capacitat supressiva. Això és un altre punt en contra dels guionistes, el taló d’Aquil·les d’aquest serial. El que passa no està malament, però s’allarga fins a l’extenuació i és més previsible que la borratxera que m’agafaré aquesta nit, així què, enteneu-me: Plaer culpable. Gaudiu-lo tant com la vostra dignitat i llibertat us ho permetin, bastards.
