Sovint parles d’una sèrie de culte per justificar una cosa que, de fet, només mires tu perquè la resta de la humanitat (indigents intel·lectuals tots plegats) no és capaç d’abastar allò en tota la seva complexitat bastarda, intel·lectual o freaky.
També hi ha els articulistes de culte, que som tots els d’aquest blog fins que Netflix, és clar, ens pagui 3.000 euros al mes perquè parlem bé NOMÉS de les seves sèries. Sospito que algú de nosaltres ja deu cobrar de sotamà, però aquesta és una altra història que arreglarem quan toqui amb una bona catana.
Seguim…
La sèrie de culte del moment per definició és The Leftovers, una anada d’olla que hauria d’haver estat cancel·lada al minut 1 i que, en canvi, va salvar els mobles en una primera temporada amb la qual no vaig embogir literalment de miracle gràcies a les pastilles de l’àvia i amb un retorn fa dos anys que és, diguem-ho clar, el millor que s’ha fet en ficció televisiva en l’última dècada. Durant uns mesos qualsevol cosa que vaig veure a televisió em va semblar insignificant per culpa de l’impacte de The Leftovers.
La sèrie és, resumint, impredictible, provocativa, inexplicable, inexpugnable, metafísica, religiosa, intensa, misteriosa, subversiva, surrealista i perillosament addictiva. En la segona temporada no hi va haver pietat ni salvació possible. Damon Lindelof i el novel·lista Tom Perrotta em van agafar pels collons i me’ls van anar estrenyent episodi rere episodi torturant-me amb un joc psicològic que em va deixar tant o més trasbalsat que el protagonista, un pobre agent de policia anomenat Kevin, que fa front a una crisi personal, familiar i global ─totes en una i una en totes─ que ja podeu ben riure del viatge de Marlow a El cor de les tenebres de Conrad.
Molta xerrameca, em direu, i encara no he dit ni piu sobre de què coi va tot plegat. El punt de partida és, de fet, perquè ens tornin els diners. 140 milions de persones del món mundial desapareixen el mateix dia (14 d’octubre) sense deixar cap rastre. Però no ens narren, com passaria en qualsevol producció de baixa volada, les investigacions de les agències i els governs mundials de què va passar exactament aquell dia. Perrotta ens trasllada tres anys després a un petit poble de l’Amèrica profunda i furga en les conseqüències a petita escala d'”aquell” miracle, conegut com a Sudden Departure. Amb un argument centrat en els secrets, alguns coneguts i d’altres inconfessables, de la família de Kevin ─molt bé Justin Theroux─ i amb l’auge descontrolat d’una nova secta, Guilty Remnant, l’acció avança en la primera temporada inexorablement fins a un final èpic i tràgic a The Prodigal Son Returns, 45 minuts per emmarcar.
L’inici de la segona no és menys memorable. L’acció es trasllada a Jarden, l’únic lloc del món on no va desaparèixer ningú i on van a petar Kevin i les engrunes de la seva família. El primer dia tres noies s’esvaeixen en aquest lloc presumptament miraculós. L’indret està a punt d’esclatar per una migració massiva de fanàtics que hi busquen la salvació, i mentrestant comença una investigació impossible i que farà embogir gairebé tothom sobre el destí de les tres noies. Ho escric i em cauen les llàgrimes d’emoció recordant l’impacte que em van causar algunes escenes.
I ara, per redimir les nostres ànimes pecadores, The Leftovers torna amb una última temporada que ha començat amb un salt temporal en l’última escena que ens ha deixat esmaperduts. S’havia de notar, és clar, la mà de Lindelof, el geni creatiu que hi havia rere Lost.
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda