Dimecres vam tornar a viure un d’aquells episodis, massa habituals darrerament, en el qual es dona per morta una personalitat mundial a les xarxes socials i es comença a desmentir la noticia, es torna a donar per bona fins que al final entre una cosa i l’altra no acabes sabent el que ha passat fins al cap d’una bona estona de remenar tota la xarxa. Sembla mentida que en l’època de la rapidesa digital anem més lents en saber si la noticia és real que quan existia només la televisió pública espanyola i apareixia un “Avance Informativo” per sorpresa.
Quan mor algú famós també és habitual veure expressions com “només se’n van els bons” o la variant “sempre se’n van els millors”. Fals. Ens morim tots, els bons i els dolents i els millors i els pitjors, per tant prou de collonades d’aquestes. Jonathan Demme, que és el que ens ocupa avui, no és dels millors ni dels pitjors directors de la història del cinema. No cal pujar-lo en un pedestal i fer grans declaracions post apocalíptiques ni tampoc carregar-se’l i enfonsar-lo als inferns. Jonathan Demme era un creador que feia de tot, correctament, i que es va dedicar a una de les seves més grans passions: la música. Si fem un repàs a la seva carrera cinematogràfica trobarem pel·lícules discretes però dirigides amb solvència, de les que destacaria l’atreviment de Philadelphia (1993) i la bona posada en escena en el remake The Manchurian Candidate (2004). Però hi ha un títol que destaca per damunt de tots i que el va catapultar a la fama, El silenci dels anyells (1991).
Que una pel·lícula estrenada a principis d’any fos capaç d’entrar a les nominacions de l’Oscar d’aquell any ja era un èxit, però que la història de Hannibal Lecter aconseguís cinc estatuetes principals (pel·lícula, director, guió, actor i actriu) era un fet excepcional perquè pocs films ho havien aconseguit (Algú va volar sobre el niu del cucut de Milos Forman n’és un altre exemple). El silenci dels anyells és un film quasi perfecte, creat amb senzillesa i amb la complicitat de dos actors en plena forma, Jodie Foster que ja tenia un Oscar al seu poder i un immens Anthony Hopkins que construïa un Hannibal Lecter més seductor que el que havíem vist anteriorment a Hunter (1986), de Michael Mann amb Brian Cox en el paper del doctor.
Ara bé, el que més agradava a en Jonathan Demme i que no serà recordat per això, la vida té aquestes coses, és la música. Va dirigit molts vídeo-clips d’artistes de tota mena, com The Pretenders o Bruce Springsteen, i va fer documentals sobre Justin Timberlake o Neil Young, un dels seus preferits. També va tocar el producte de moda, les sèries de televisió i va realitzar documentals polítics parlant d’un expresident americà que rep la visita d’en Puigdemont, o ensenyant les destrosses humanes i vitals del Katrina. Ja ho veieu, ens ha deixat un home que tenia curiositat per la música, per la vida i pel cinema, i que serà recordat per una obra mestra, The Silence of the Lambs.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1