Fundada el 2007, la plataforma MUBI –que originàriament es deia The Auteurs– és una idea d’Efe Cakarel, empresari turc llicenciat en enginyeria elèctrica i ciència computacional pel Massachussetts Institute of Technology.
La base principal de la plataforma és senzilla. Un expert en cinema de MUBI tria diàriament un film i els seus abonats tenen 30 dies per veure’l, qualitat versus quantitat, concepte de cherry pick que es diria en anglès o selecció molt precisa com traduiríem nosaltres, tot i que personalment em quedo amb el significat anglès que és «recollir les millors cireres». Apareixen films nous cada dia, un per dia. I desapareixen al cap de 30 dies.
Discutir sobre el millor cinema a qualsevol lloc i a qualsevol hora, si formes part de l’abonament anual (34,99 euros) és una altra característica de MUBI. Els seus clients poden seguir altres membres o llegir les opinions dels films que s’hi presenten. També es pot votar amb estrelletes –fins a cinc si t’ha agradat molt el film– i compartir-ho tot a dues xarxes socials, Facebook i Twitter, a més de poder baixar-se els films que es desitgin.
MUBI se centra en festivals de cinema. Posem per exemple que som a plena època de Cannes, Venècia o de Locarno. MUBI ens presentarà films que han guanyat en el passat algun premi en aquests festivals, moltes vegades coses ben rares que són difícils de trobar.
Cakarel insisteix que es diferencia d’altres plataformes audiovisuals del mercat quan ens avisa que el que hi posen no està basat en algoritmes sinó en l’opinió dels seus espectadors i dels crítics especialitzats de festivals d’arreu del món. Un exemple ben latent és la secció Discoveries, en què es presenten films que han sorprès la crítica però que no han rebut tots els premis que mereixien com és el cas de Le Parc, de Damien Manivel, o Junun, de Paul Thomas Anderson, totes dues del 2016.
A més tenim l’opció d’anar veient els films per les seccions del mes, com per exemple cinema de dones, cinema queer, cinema de Georgia o cinema de la Nouvelle Vague.
En el meu cas particular, i després de quinze mesos ininterromputs de veure cinema d’autor, he pogut gaudir de la filmografia de Claude Chabrol, dels documentals de Werner Herzog, de les deu hores del documental Shoa, d’alguns dels films de Jess Franco o Lucio Fulci, de tota mena de clàssics en blanc i negre i de rareses com Punishment Park o Viva, d’Anna Biller.
Si em voleu seguir, aquí teniu l’enllaç. Jo també ho faré. Us ho juro. Veureu els meus comentaris de poc més d’una frase pels primers 100 films que he vist a la plataforma i les estrelletes que hi vaig posant. Ah, i molt important: MUBI es pot veure a 200 països i no posa entrebancs a l’hora d’utilizar VPNs, cosa que fa que el client tingui la possibilitat d’entrar –si fem bé els càlculs– a un impressionant catàleg de 6.000 films diaris que a vegades es van repetint de país en país, esclar, però que dona una opció fabulosa i molt completa pels que volen veure cinema exclusiu sense sortir de casa.
Això sí, tingueu en compte el tema de l’idioma. Els films són tots en versió original amb els subtítols del país que pertoca. O sigui que si voleu veure un film rus del MUBI de Finlàndia, o teniu l’alfabet ciríl·lic i el finès per mà o tindreu un problema important. En el meu cas, jugo amb la opció de l’anglès, el francès, l’alemany i si és de terror, l’italià. Però no me’n demaneu més.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo