Menú de navegació+

A favor i en contra de ‘Guardians of Galaxy Vol. 2’

Publicat el 5 maig, 2017 per a A favor i en contra, Cinema |

A+ | a-

 

A FAVOR           EN CONTRA

Benvinguts als maleïts bastards de la galàxia. Vosaltres sou dels que balleu o dels que no ho admeteu?

Per Víctor Ribas

No us parlaré d’una excel·lent narració, ni de diàlegs brillants, àgils, divertits i amb gràcia. No us inflaré el cap insistint que som davant de la qual, per mi, és la millor pel·lícula de la franquícia Marvel que mai s’ha projectat ni us comentaré que es menja amb patates el còmic original ─tampoc n’he llegit gaires, ja que jo volia ser un mutant o un inhumà, o un Jedi gris… o tot alhora─. Aquest bastard, quan era un infant, necessitava alienar-se i deixar volar la seva imaginació, com tants d’altres. No em ve de gust explicar-vos com és de genial un disseny de producció i un muntatge tan rítmic com la seva banda sonora ─sou dels que balleu o dels que no ho admeteu?─. Per què collons us hauria de parlar dels 10 minuts de focs artificials que mai sobren en una aventura espacial? I per què he de donar-vos la tabarra parlant-vos sobre uns personatges rodons i carismàtics, pulcre treball d’uns actors en estat de gràcia, i d’un director que els dibuixa de manera magistral, qui els dóna (amb el diacrític que afegeixo perquè vull) la importància i el protagonisme adequats. Doncs no us parlaré d’això perquè, a banda que ho acabo de fer, seria redundar al voltant del que ja s’ha parlat sobradament. I és que poca cosa més es pot afegir als rius de tinta que han corregut des de la data de la seva estrena. I la veritat, passo de repetir-me i agafar complex d’all.

A banda de tot allò de què no us parlaré, ens trobem davant d’una pel·lícula adulta i envoltada d’acudits en la seva justa desmesura, ja que ens planteja coses que realment serien difícils de digerir emocionalment si fossin narrades des de la transcendència o la frivolitat, però que no ho són des de la camamilla de la sensibilitat. Dubto que d’una altra manera fos possible tractar l’abandonament, el dol no superat, el sacrifici, la família que decep, el pare que no tries o l’amistat; la família que ens tria i escollim. No em sembla gens fàcil tractar el dolor, l’amor, el sacrifici, la pèrdua i redempció sense caure en l’estrepitós ridícul. Gens fàcil.

I és que un podria tenir el cor negre i podrit, dins d’una rugosa i dura closca com la del fruit d’un noguer, i arribar a ser hermètic i estar carregat de punyetes, però malgrat l’aspecte podrit de la seva carn, si t’hi endinses, probablement hi cercaràs els sentiments més honestos. Allà, en aquell precís indret, es va activar alguna cosa que em va fer brollar un parell de llàgrimes dels ulls. I sí, la carn dins la clova pot semblar en estat de putrefacció, però és capaç de bategar i sentir; no és morta. Sortosament, tant el llarg i criticat epíleg com les nombroses escenes postcrèdits em van concedir el temps necessari per reposar els meus sentiments. Hi ha un director de cinema bastard que, per uns instants, i amb precisió quirúrgica, ha penetrat la clofolla de la nou amb una prima agulla d’adamantium i ha remogut moltes coses. Què hi farem.

Guardians of the Galaxy Vol. 2 és un cop de puny emocional envoltat d’humor i acció, una enculada cortesia d’en Nacho Vidal amb afecte i vaselina màgica. A Asgard, de tot això, en diem ciència. Perquè la pel·lícula no és perfecta, ni falta que fa; l’emoció moltes vegades és més important que la perfecció o buscar originalitat a hores d’ara, i només un alquimista de la narrativa audiovisual ens pot regalar aquests moments. James Gunn, ets el puto amo. M’has forçat a explicar a un nen per què vaig empatitzar tant amb en Yondu. Ell em va respondre que no ho entenia, perquè no havia fet mai res bo a la vida, i jo només vaig saber dir-li que no es pot fer gaire cas del que la gent digui, sí del que faci. Maleïda canalla. Per què pregunten tant?

Gaudiu-la, no em prengueu gaire seriosament i tingueu present que escrivint sobre aquesta filmació no puc ser objectiu. I, sobretot, no insulteu en Víctor González. Es posa molt calent davant d’agressions verbals.

Guardians of the Galaxy 2 i el regust del pollastre KFC

Per Víctor Gonzàlez

Produïda pels estudis Marvel i distribuida per Walt Disney Studios, Guardians of the Galaxy 2 no us pot defraudar, ja que és entretinguda, fa riure en certs moments i té una bona dosi d’acció per petits i grans.

Un altra cosa és que li poseu l’etiqueta de pel·lícula perquè GoG2 ès una mena d’híbrid entre megaproduccció corporativa feta per dos gegants caníbals (la Marvel i Walt Disney), que s’han apoderat del mercat dels superherois i una direcció supeditada a la figura deística del productor, estil Jerry Bruckeimer, en la que els ingredients d’acció, música i trama han estan dissenyats en despatxos de brokers hollywoodencs que voten a Donald Trump i han copiat directament una història que us recordarà molt a L’Imperi Contraataca en horari infantil .

I és que queda molt lluny els anys de la Marvel casposa, quan els seus fans anaven a convencions mig amagats per por de ser insultats i vilipendiats, sí els losers i seguidors incondicionals del Hulk de Lou Ferringo, el meu heroi, la meva musa. Ara a tothom entra per la gran porta del San Diego Comic Con o el FICOMIC de Barcelona, des de la llalla que acompanya als seus néts al ni-ni de 4t d’ESO que creu que Superman és una aplicació que et pots baixar per anar repartint hòsties digitals.

No m’entengueu malament però aquesta és la realitat en la qual estem immersos, creació de llonganisses artificials a través de software hiperpotent. També li passa al gènere del terror amb directors que només busquen obsessivament escenes xocants sense importar el treball de guió com molt bé ho exposa Channel Criswell en aquest vídeo il.lustratiu.

Fa uns mesos va caure a les meves mans un article de The Atlantic que explicava per on anaven els trets dels films de superherois (The Reason Why Hollywood Makes So Many Boring Superhero Movies). L’articulista ens descriu com Hollywood s’ha especialitzat a buscar el que l’audiència vol i com els estudis produeixen menys films per invertir grans quantitats de diners en màrqueting. Fewer movies, bigger movies, louder movies, and safer movies. O sigui, menys pel·lícules, més grans pel·lícules, més sorolloses i més segures.

El risc és molt alt quan s’ha de competir amb cadenes de TV o plataformes tipus Hulu o Netflix. Les adaptacions i sequel.les esdevenen un terreny a explotar i a l’era del big data, la fàbrica d’entreteniment necessita saber què és el que vol l’audiència, des de Texacarna a Jakarta passant per Porqueres, davant de Banyoles.

L’article segueix amb la màxima que fa seixanta anys el públic anava al cinema a gaudir dels films de forma reflexiva, i que ara segueix a actors i històries que reconeix immediatament . Un producte de 200 milions de dòlars s’ha d’assegurar l’èxit. I és per això que el que es va a veure es pot prediure amb mesos d’antelació, com la nova saga d’ Star Wars. Badalls, badalls.

GoG2 està plena de situacions divertides, hi ha una bona dosi d’acció fotocopiada d’X-Men, Fantastic 4 o Elektra i la trama torna a tocar el tema del pare dolent (o no Walt Disney robant la idea galàctica de nou!) amb un Kurt Russell que el fan reviure digitalment de jove, com la princesa Leia, i que actúa també per Walt Disney, tornant als seus orígens, i segurament per nostàlgia (recordeu un dels seus primers papers a la magnífica The Computer Wore Tennis Shoes.)

L’endemà de l’estrena, GoG 2 no ha emplenat les sales, almenys pel que jo he vist a Alemanya, i em fa pensar en els restaurants de menjar ràpid com el KFC. Saps el que vas a menjar i esperes que els lavabos estiguin nets tant a Hamburg, com a Girona. El que no faràs serà escriure una crítica culinària a Caníbales de cada un dels KFC que has visitat al món, ja que el producte final és sempre el mateix.

Marvel fa igual, convertir els superherois en combos de pollastre picant KFC per després poder anar als seus pulcres lavabos per rentar-te les mans i fer pi pi (millor al revés, per higiene). Tenim alguns films que es salven com Deadpool, Spider-Man 2 o Captain America: The Winter Soldier, però són les excepcions que confirmen la regla. El pitjor de tot però és el que indica l’article de l’Atlantic, there are people who are fine with fine. Hi ha gent que es conforma amb ben poc.

Pels que vulgueu ampliar informació dels blockbusters actuals us recomano també la lectura de l’article, de l’Indiwire (Why Action Scenes in Big-Budget Movies Have Become So Boring) i que m’ha tornat a venir al cap després de visionar les escenes d’acció de GoG2.

James Gunn, ha deixat en mans d’experts en infografia fílmica els moments de més moviment i energia copiant els mastegots digitals típics de quasi tota la tediosa filmografia de la Marvel. La meva crítica de GoG2 no és tan negativa, de veritat, sempre que la compareu amb el que diu Variety o The Guardian, dues publicacions que vaig seguint amb una certa dèria sectària.

I per acabar – això s’ha fet llarguet avui, eh?- ja veig en Lloyd Kaufman donant-se cops de cap al Troma headquarters al veure com en James Gunn s’ha venut a la producció en massa. Sí, home, James Gunn, el guionista de la gran Tromeo i Julieta i que podeu veure en aquesta entrevista a Youtube.

Això sí que és cinema pur i dur i lo altre són tot collonades.

Autor: Uns bastards

Som un col·lectiu dedicat a difondre la bastardia amb l'única arma de que disposem de moment: les crítiques de pel·lícules i sèries