Una parella i la seva filla fugen a tota velocitat amb el cotxe per una carrereta del nord dels Estats Units. No sabem de què fugen ni de qui fugen, però sí que sabem que estan espantats; de fet, estan horroritzats. I horroritzats és com estarem nosaltres només uns minuts més tard quan comencem a entendre l’horror que ens està explicant The Handmaid’s Tale.
The Handmaid’s Tale és l’adaptació televisiva produïda per Hulu i estrenada per HBO de la magnífica novel·la El conte de la criada, escrita per Margaret Atwood l’any 1985.
Tant la novel·la com la sèrie ens acosten a un present alternatiu i distòpic en què la societat ha perdut dràsticament la capacitat de tenir fills i només un petit grup de dones (les criades) mantenen la fertilitat. La República de Gilead, un règim totalitari basat en el fonamentalisme cristià extrem, ha derrocat el govern democràtic i ha pres possessió del poder. Els teòcrates del nou règim (els comandants) ho controlen tot i tothom. Aboleixen la Constitució i implanten noves lleis que retiren de manera progressiva els drets de les dones aniquilant la seva voluntat i convertint-les en objectes que passen a ser propietat del nou règim.
El conte de la criada explica la historia d’Offred, una criada interpretada meravellosament per Elisabeth Moss (Peggi Olson a Mad Men), la dona que veiem en la primera escena fugint amb la seva família, que veu com la seva vida i el seu cos passen a ser propietat del règim dels comandants i que és assignada a una parella infèrtil per tal de ser utilitzada com a esclava amb l’únic objectiu d’engendrar els seus fills. Offred (que significa propietat de Fred) passa a ser l’úter submís del comandant Fred Waterford (Joseph Fiennes) i la seva esposa.
Offred es converteix en la protagonista i narradora de la història, que explica en forma de conte la nova realitat que li ha tocat viure. La narració amb veu en off de la protagonista interpel·la l’espectador (eiii, hola, Joel Joan!) d’una manera dura i sarcàstica per explicar l’opressió del món que l’envolta i posar èmfasi en tot allò que no pot explicar en veu alta dins de l’univers de submissió i vigilància de la nova societat que la té captiva. Les criades tenen prohibit llegir, gaudir o tenir alguna cosa en propietat, i són obligades a anar de dues en dues pel carrer per vigilar-se l’una a l’altra. Porten una gran còfia blanca i rígida que les obliga a abaixar la vista submisament i que, a la vegada, els tapa la cara i els limita el camp de visió.
A través de flashbacks, Offred ens recorda la història de com va començar a canviar tot. Una història que retrata un món que no s’ha convertit en el que és de la nit al dia, sinó d’una manera progressiva. Un història que mostra que la pèrdua dels drets de les dones va començar amb la implantació de lleis que les prohibien treballar i tenir cap tipus de propietat, fet que coartava la seva independència i passaven, així, a dependre únicament i exclusivament dels homes. Una història que ens ensenya una nova dimensió de la misogínia. Tot i així, The Handmaid’s Tale se centra en elles, en les dones, en la representació femenina construïda per una societat a tres nivells: les esposes infèrtils dels líders de l’Estat; les Marthas, les dones que fan les feines domèstiques i cuiden de les llars, i les criades, els úters que el règim necessita per assegurar la supervivència de la seva societat.
The Handmaid’s Tale és l’horror, l’HORROR amb majúscules. Una sèrie terrorífica però que no podem deixar de veure. Una sèrie que juga amb la dicotomia entre la terrorífica història que explica i la bellíssima forma amb què ho explica. És la dicotomia entre l’ètica i l’estètica.
La sèrie, que està rodada amb qualitat cinematogràfica, té una factura visual impecable que ho envolta tot d’una aurèola lluminosa i celestial. Una fotografia feta de contrastos entre els colors opacs i freds, que representen la freda i reprimida societat que retrata, i el vibrant color vermell de les togues que porten les criades com a símbol de fertilitat.
I, per sobre de tot, en destaca la mirada, la mirada d’Elisabeth Moss captada en bellíssims primers plans que transmet en tot moment tant l’angoixa i la impotència de la protagonista per tot el que li està passant com també la seva ferma determinació a fer tot el que calgui per aconseguir sortir-se’n i resistir fins al final.
A The Handmaid’s Tale, a més de Moss també hi destaca una gran plantilla d’actors. Joseph Fiennes (Shakespeare in Love) com a comandant Fred Waterford; una magnífica i magnànima Ann Dowd (The Leftovers) en el paper de la Tia Lydia; Samira Wiley (Orange Is The New Black) com a Moira, la millor amiga d’Offred; Alexis Bledel (Girlmore Girls), la criada companya i confident d’Offred, i Yvonne Strahovski (de la sèrie 24) com la esposa infèrtil del comandant.
The Handmaid’s Tale és una sèrie tant incòmode com imprescindible. Té una BSO curiosa i molt cínica que segur que sorprendrà l’espectador. Una sèrie magnífica però terrorífica que et fa un nus a la gola i et glaça la sang, una sèrie que a mesura que van passant els capítols es va tornant encara més pertorbadora i més inquietant.
PD: sí, “The Future is a Fucking Nightmare“, però, com apunta el títol d’aquesta entrada i leitmotiv d’El conte de la criada: “No deixis que els bastards puguin amb tu.”
Autor: Fatima Deulofeu
Administrativa i cara visible dels Serveis Socials de l'ajuntament de Blanes. Serièfila i cinèfila per vocació. Dormir està sobrevalorat i la vida social també. So say we all!
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/AlfdeVe
- Facebook: https://www.facebook.com/fatima.deulofeu