David Lynch és un d’aquells personatges que divideix el món en dos: els qui l’estimem i els qui no el suporten. Com a devota lynchiana que soc, vaig decidir que tots els matins dels dissabtes del mes de març els dedicaria a un curs excel·lent que es va fer al Museu del Cinema sobre l’artista nascut a Montana. Va ser així que vaig provocar un duel ferotge entre la passió per Lynch i la meva afició per dormir fins al més tard possible, però ja sabeu, guanya sempre la passió. Arribar a les 10.30 h al Museu del cinema era un repte; aguantar tres hores submergida en el món de Lynch no em va costar gens, ben al contrari. No vam ser pocs els que vam decidir apuntar-nos al magnífic curs impartit per Quim Casas, AQUEST MÓN ÉS ESTRANY. L’OBRA GLOBAL DE DAVID LYNCH, i cada dissabte vam rebre regals de tota mena: anècdotes, projeccions d’obres poc conegudes i, sobretot, la passió d’en Quim per aquest món estrany. Què hauríem fet sense un Lynch a les nostres vides?
El vessant cinematogràfic de l’artista va ser el més present durant les cinc sessions que vam fer, però precisament el curs volia mostrar també tota aquella altra faceta, la de l’home renaixentista, la que fa que Lynch sigui un paio encara més particular i genial. Ha fet pintures, còmics, aparadors de comerços, anuncis de televisió i retransmissions meteorològiques, i és practicant de meditació transcendental i, fins i tot, creador d’una marca de cafè (Damn Good Coffee!).
David Lynch sempre s’ha presentat com a pintor, i el cinema el descriu, precisament, com una pintura que inclou so i moviment, forma i volum. I no oblidéssim les textures. Més d’una vegada he pensat que les textures en Lynch es perceben com una espècie de so palpable, un so capaç de ser tocat. Quin so té el vellut? I el metall? David Lynch escolta i absorbeix la informació del seu entorn. De fet, l’atzar sempre ha estat una constant destacable. Sempre hi ha aquella clàssica divisió de directors de cinema: els que són estrictes i s’escolten només a ells mateixos, i els que, com Lynch, es deixen portar i agafen al vol tot allò que els envolta, des de suggeriments fins a casualitats. Moltes de les qüestions que després es perceben com a importants no són més que un resultat fruit de l’atzar. Els experiments que ha fet amb el so en són un exemple, i són els que acaben configurant la banda sonora de les seves pintures en moviment. El so es fa tan present com qualsevol altre personatge i aconsegueix intensificar la sensació inquietant -i a vegades repulsiva- de les seves escenes. Molt sovint el resultat d’aquests sons tan particulars són fruit d’experiments artesans, no pas tecnològics: és el cas de la vegada que va posar sucre dins una làmpada amb la bombeta calenta, i quan va col·locar un micròfon dins d’una ampolla d’aigua amb gas. Però també podem convocar silenci. Silencio és el nom del club privat fundat per Lynch a París i també és el nom del club a Mulholland Drive.
No hay banda! There is no band! Il n’est pas de orquestra! This is all… a tape-recording. No hay banda! And yet we hear a band. If we want to hear a clarinette… listen.
Un dels pintors que més s’ha associat a l’obra de Lynch, Edward Hopper, és el que es coneix com a pintor del silenci, i és que quan mirem Lynch és inevitable no pensar en aquells personatges de mirada perduda i tan pensatius que apareixen en les pintures de Hopper, però no només això: és també la mateixa atmosfera, la sensació particular que es desprèn de moltes de les seves escenes. Ens passa el mateix amb alguns fotògrafs, sobretot amb Walker Evans, que retratava la faceta més rural i desafavorida de la societat americana, i Diane Arbus, que també enfoca el seu objectiu a la gent més marginada i amb l’estètica de Freaks, pel·lícula que també es toca amb el món de Lynch. Tots aquests referents no cal entendre’ls com a petits homenatges propis de l’autor, sinó com a referències que s’incorporen i es camuflen en les seves obres i imatges. Sembla que per a David Lynch la creació sigui un joc i, algunes vegades, explica pistes per desxifrar els misteris de les seves obres, però… són realment útils o només serveixen per despistar el personal? Deu ser cosa de bastards. Més aviat el que fa Lynch és explicar el propi procés creatiu i les metodologies utilitzades, no tant les claus per obrir capses amb continguts secrets. De moment, hi haurà un misteri que encara es farà esperar fins al 21 de maig i, com diu l’agent Cooper a Twin Peaks: “I have no idea where this will lead us, but I have a definite feeling it will be a place both wonderful and strange.”
Gràcies, Quim!
