Què va ser primer l’ou o l’alien?
En aquesta recerca tossuda per explicar els orígens d’Alien, en realitat una excusa qualsevol per encetar una nova trilogia no fos cas que Star Wars fos l’única saga que recapta caixa, Ridley Scott està abocant als amants dels xenomorfes a un fangar del qual no en sortirem ben parats. I ell, el pitjor. L’últim despropòsit és aquest Alien Covenant, una voluntat explícita de ressituar aquesta preqüela que té molt de reboot (ho sento, jo també m’he perdut) al terreny de l’acció que en el seu dia el bo de James Cameron va reeixir amb Aliens: el regreso (1986), la qual, i aquí coinciderem la majoria, és sens dubte la millor de la saga de l’Octau passatger.
I és que ja sabem, fins i tot els que solem alabar a l’autor de Blade runner i Black Hawk Down, que un Ridley ferit de l’orgull és més perillós que la Belén Esteban despatxada pel torero. I més ara que amb l’edat tot empitjora i encara més després que molts fans i crítics el cremessin viu a la foguera de les vanitats per aquell incomprès engendre que va ser Prometheus (no tan horrorós com molts diuen). És per això que li ha volgut servir freda la venjança a Cameron, aquell aleshores jovenet que en el seu dia li va robar part de la glòria del seu coto de caça però que ara també xoxeja anunciant per la seva banda una interminable saga de la fallida Avatar?
Com també sabem que l’obsessió no és bona aliada i amb aquest afany per oferir un definitiu Alien, en aquesta ocasió Ridley (permeteu-me que el tutegi) no dissimula per conduir el seu Covenant a un terreny a mig camí del seu film original i a l’acció pura i dura, posant-li alguna nota transcendental i elements més reflexius pseudofilosòfics que la lliguin d’alguna forma a l’esmentada Prometheus. Un poti-poti difícil de fer, i encara més de pair, almenys per a un servidor, a qui els déja vu se li repeteixen més que l’all. De què parlem? Doncs d’una nau que es desvia de la ruta per explorar un planeta misteriós després de rebre una senyal remota, un regiment de soldats-astronautes que decideixen explorar per si sols allò que els humanoides podrien fer, l’aparició d’humanoides més ambigus i inquietants que els fills de Trump i aliens que apareixen d’ous Kinder sorpresa o esmicolant costelles a pobres infectats… L’originalitat al poder.
I això que ni la direcció ni el muntatge es poden qualificar de dolents, al contrari. El problema principal rau en un guió, que és dolent a matar, i els personatges que més que científics semblen un grup d’excursionistes cumbaiàs, a cada intervenció afegint-se directament a la cua de l’escorxador. I què em dieu de les escenes ridícules que impregnen el metratge: un dels dos Fassbender tocant la flauta, una soldat supervivent excusant-se que ha d’anar a dutxar perquè fa pudor de suat (i ja sabem que mai més no tornarà) després que el seu grup hagi patit una gran escabetxina o l’escena de sexe a la dutxa que és passaport a la mort segura, que ni Viernes 13 part VIII. I me salto d’opinar del to messiànic que no quadra ni amb calçador. De vergonya alien(a).
Lluny queda aquell lema que tan ens va frepar el 1979: “A l’espai ningú no sentirà els teus crits”.
I el que em fa més llàstima és que hagi estat el mateix Ridley el que hagi perpretat aquest despropòsit que no fa justícia a tot allò que ell i tants altres van ajudar a construir: H.R. Giger, Stan Winston, Dan O’Bannon, Walter Hill, Sigourney Weaver, James Cameron… i fins i tot David Fincher que amb Alien 3 va donar per finiquitada la meva sèrie d’Alien.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn