Us parla Bob Merrick
“Sir Roger George Moore KBE (Stockwell, Londres, 14 d’octubre de 1927 – 23 de maig de 2017) fou un actor anglès, sobretot conegut per interpretar dos herois d’acció britànics, Simon Templar a la sèrie de televisió de 1962 a 1969, i a James Bond a la sèrie de pel·lícules de l’agent secret, des de 1973 a 1985. Va ser ambaixador de l’UNICEF”. Això és el que diu l’entrada d’aquest actor que ens ha deixat a la Viquipèdia, qui vulgui un exhaustiu anàlisi del personatge, ja sabeu… pregunteu al senyor Google.
Nosaltres li volem dedicar un post perquè Moore pel Col·lectiu ha estat aquell actor amb el qual, de fet, vam entrar en el món de Bond; i de quina manera. Però per damunt de tot, pel gran Bob Merrick, sir Roger serà sempre el refinat Lord Brett Sinclair de la sèrie de televisió de culte Els persuasors (The Persuaders!, 1970-1971), acompanyat pel també gran Toni Curtis. Aquí és on coneixem per primera vegada Moore, si bé ens sonava d’Ivanhoe, una altre sèrie britànica, i de retalls d’El Sant, però poca cosa més. Ens havia passat desapercebut. En tot cas, e personatge de Sinclair és modèlic en tot els sentits perquè és aquí -i també segurament amb El Sant- hi ha l’embrió de la seva aportació a la saga Bond. La bestialitat, amagada d’un cert refinament, de Connery, en mans de Bond es convertia en una mena d’estereotip britànic, però que va saber portar més enllà. Les seves espectaculars baralles amb el Tauró, on hi barrejava comèdia, i els diàlegs amb els supervillans, són memorables. Algunes de les rèpliques eren improvisades pel mateix actor. El Bond de Moore té tots els registres possibles; des la grans icones de la franquícia, com ara grans decorats o paisatges exòtics a autèntics deliris com Octopussy (1983) -magnífic l’embarcació amb forma de cocodril- o la desmadrada Moonraker (1979), i aquí ja no tinc paraules amb la batalla a l’espai amb pistoles làser. Però també va fer un Bond pur, ajustat a les novel·les d’Ian Fleming no us perdeu el memorable post del col·lectiu sobre aquest escriptor- amb Només pel seus ulls (For Your Eyes Only, 1981)
I és curiós perquè estem avalant el talent d’aquest actor, el qual precisament brillava generalment per la seva absència; la qual cosa no vol dir que no fos un actor, ni molt menys. Senzillament Moore era, doncs, això Moore. Com el mateix va dir: “ No vaig ser mai un bon actor, només un tipus amb sort” i pel que fa referència a la interpretació del seu personatge: “ No cal tenir res del tot especial per interpretar-lo, només estar en el lloc que en diuen i recordar la frase: El meu nom és Bond, James Bond”. Les perles seves són per fer una biblioteca, com ara aquesta mítica “cap de les meves exdones -tres sense comptar l’actual- es volia separar de mi… perquè sóc adorable” i el seu ja memorable adéu al personatge de Bond, amb 58 anys: “Sí, encara hagués pogut continuar una mica la sèrie… però el problema eren les noies, ja eren més joves que la meva néta”. No li agradaven les armes ni hi creia, però com una vegada va dir “tampoc crec amb el Pare Noel, però cada Nadal ve”. Sí, Moore era entranyable, perquè que és pot esperar d’un home, que va ser ambaixador de la UNICEF, que va portar una vida de luxe, però discreta i que era terriblement atractiu, i que una vegada va dir: “N’hi ha que neixen beneïts o amb un talent musical o amb una bona aparença, com és el meu cas; però jo vaig estar beneït en el fons per la modèstia”.
Són molts els treballs que va fer, generalment films d’aventures, especialment alguns treballs amb Andrew V. McLaglen, l’entranyable Llops marins, (The Sea Wolves , 1980) o Rescat al Mar del Nord (North Sea Hijack, 1980) i segurament el seu millor paper a Tenebres (The Man Who Haunted Himself, 1970). Moore serà sempre Bond? No, en absolut. Connery que es va desempallegar del personatge sempre serà el gran Bond, però Moore, tot i fer de Bond, serà per sempre més Roger Moore.
Us ha parlat el col·lectiu, Bob Merrick, que dedica aquest post a la seva musa, Fàtima Deulofeu.
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas