El dia en què has de conèixer els sogres sol ser una experiència inquietant, o traumàtica en cas que la química no flueixi. La cosa es complica, encara més, si la relació establerta entre la parella trenca algun convencionalisme de tipus de gènere o racial, com és el cas de Get out, un thriller de suspens en què l’única pífia que té és que resulta massa previsible si has fet la cagada d’haver vist el tràiler abans.
Traduït incomprensiblement (entre dobladors i subtituladors ens tenen fregits) com Déjame salir (en comptes de Surt! o Fuig!), estem davant de l’opera prima de Jordan Peele, un comediant novaiorquès que ha decidit passar-se a l’altre costat de la càmera per guionitzar i dirigir aquest film, que, si el voleu emparentar amb algun altre (allò que li encanta fer al bastard Jep Soler), seria amb títols recents com The invitation, No respires o La visita. Per temàtica, pel pols narratiu i per la combinació de terror i humor.
És clar que parteix d’un clàssic, Endevina qui ve a sopar (Stanley Kramer, 1967), però el director condueix el referent per capgirar-lo i portar-lo a un altre rumb que, en l’era Trump (o qui sap, ja que està rodada en el mandat d’Obama), pren una major volada com a sàtira social d’una mala llet que espanta. És d’agrair, en aquests temps en què el cinema es decanta per inflar el blat de moro en crispetes, que el metratge no s’allargui inncessàriament i que des del primer minut es vagi al gra, en aquest cas un pròleg filmat amb mestratge que ja ens situa directament en ple mal rotllo. La intriga va en sentit creixent a mesura que avança el film i va impregnant l’espectador amb la mateixa inquietud que pateix el protagonista, un jove afroamericà (és a dir, un jove negre) que visita per primer cop la família de la seva xicota blanca, i que viu una experiència que va de la incredulitat a la irrealitat i a la pura paranoia. La sensació que tenim és d’un malson que guarda sorpreses constants pel camí, sobretot des que el protagonista s’asseu al divan de la psiquiatra, que no és altra (mama por!) que la seva sogra. I del cunyat, ja ni parlar-ne!
Mai una cullera remenant la porcellana d’una tassa de te t’escagarrinarà més que en aquest film, del qual no desvelarem més per no ser tan cruels com els realitzadors de tràilers i no esguerrar la feina d’aquest jove talentós que ens ha regalat una de les pel·lícules de l’any.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn