Una tarda de l’any 1994, sortint de l’institut després d’un nefast control de trigonometria, em dirigia a casa amb l’únic objectiu de treure’m del cap el mal rotllo que tenia a sobre, no pel mencionat examen, que en veritat m’importava una mica un cul, sinó més aviat per la continua i cada cop més preocupant indiferència que la meva persona (un pseudonerd amb alguns quilos de més) despertava en les playmate de la meva quinta (estic sent massa generós amb aquest qualificatiu), només interessades pels xulomotos dels cursos superiors. Resignat a que la meva lliga era una altra (i desconeixent encara que un acte de justícia poètica, el temps ens deixaria a tots, i sobretot a totes, a on ens mereixíem), vaig entrar al videoclub del costat de casa meva tot esperant trobar el meu prozac particular; buscava sang, buscava fetge, buscava caos i destrucció, i passar una bona estona oblidant la meva merdosa i adolescent existència. I la vaig trobar, allà, al racó d’una lleixa a la secció dels films de terror, al costat de la de pel·lis porno, amb un títol que sobresortia de la resta mercès a la seva abominable caràtula i sobretot al seu estrident títol: Braindead. Tu madre se ha comido a mi perro [fins aquí, paràgraf dedicat amb molt de carinyo al nostre fan bastard David Mann].
El film, que vaig visionar tot joiós mentre sopava, em va insuflar unes escenes inesborrables al meu ja per sí pertorbat imaginari; les natilles sanguinolentes, el mossèn expert en arts marcials, els zombis folladors, el nadó amorf torrecollons, les evidents picades d’ullet al cartoon més clàssic, l’acurada i entranyable estètica anys cinquanta, i una llarga llista de detallets freaks culminats tots en una superba orgia final de sang i vísceres poc habitual al cinema fins a la data (es van emprar més de 300 litres de sang falsa només per aquesta escena). En definitiva, estava davant un film que confirmava un estil fresc, divertit, enginyós i molt gamberro de fer cinema amb molt pocs recursos, combinant horror i humor amb mestratge, i per tant deutor directe de l’imprescindible saga Evil Dead de Sam Raimi. El film, estrenat l’any 1992, tot i que a Espanya va arribar dos anys més tard, va donar a conèixer internacionalment al seu director, el desconegut Peter Jackson, cineasta neozelandès ja amb dos cintes a les esquenes encara més desconegudes que ell: 
l’àcida i enginyosa Meet the Feebles, feta amb mitjons, i la també impagable Bad Taste, un exercici gore amb molta mala baba proper a l’escola Troma. Tot i guanyar només el premi als millors FX en el festival de Sitges de l’any 1992 (el mateix any que Tarantino va guanyar els premis a millor guió i direcció per Reservoir dogs, i que el premi a millor film va recaure en la popularíssima C’est arrivé près de chez vous), Braindead es va convertir en un fenomen, estenent-se com la pólvora pels videoclubs d’arreu gràcies sobretot al boca-orella (eren èpoques encara llunyanes a l’internet i les xarxes socials actuals), cosa que va acabar d’obrir-li les portes de Hollywood a Jackson, batejat pels fans com l’Orson Welles del gore, i permetent-li filmar anys més tard la seva millor obra fins el moment, Agárrame esos fantasmas, al costat de Michael J. Fox, tota una icona dels vuitanta. El film, a més, va tenir aportació espanyola gràcies a Fernando Trueba, que va estar a punt de ser-ne productor. Una de les condicions que va imposar el cineasta madrileny va ser que la parteneire de l’entranyable protagonista Lionel, fos espanyola. Trueba es va desentendre finalment del projecte, però a Jackson li va encantar la idea, i va fitxar a Diana Peñalver per fer de Paquita, la xicota de Lionel, coneguda en aquelles dates per la popular sèrie de TVE Las chicas de hoy en día. Tot i el festí de sang predominant, el film va ser força ben rebut per la crítica especialitzada, definint-lo com una grotesca radiografia de la societat neozelandesa dels anys cinquanta, a cavall entre una sàtira de la reprimida classe mitjana, i el psicodrama entre les relacions d’un fill amb la seva mare dominant. L’any 2007, la revista Time la va escollir com una de les 25 millors pel·lícules de terror de la història.
Vint anys després, i a diferència de Sam Raimi, que més o menys ha sabut conservar el seu estil personal, el millor Jackson s’ha perdut definitivament, i més quan s’acaba d’estrenar la seva darrera pel•lícula, la soporífera i insuportable El hòbbit, nova incursió en l’univers tolkià que el va consagrar a principis de segle XXI amb un Oscar, a canvi de vilipendiar el seu segell basat en un innegable equilibri entre la força visual, el savoir faire narratiu, i l’enginy i la creativitat que atorguen les trinxeres de la sèrie B, en benefici de l’espectacularitat més buida i pròpia de Hollywood.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat