La cinta de Michael Haneke, Amour, i que ara s’acaba d’estrenar al nostre país, va guanyar, merescudament, la Palma d’Or a Cannes el 2012.
Com a espectadors, entrem de ple amb un Haneke més reflexiu, molt a prop de la vellesa i la mort, però sempre sense deixar de banda l’angoixa profundament existencialista que ha caracteritzat el seu cinema des del Vídeo de Benny (1992).
Antic crític del setè art, austríac i francòfon a la vegada, coneixedor del teatre 
contemporani (va ser dramaturg durant uns quants anys), Haneke és molt Haneke. Amour retrata la degradació d’una parella d’ancians dins d’un impressionant pis a París. Retirats de la música clàssica viuen entre muntanyes de llibres i diaris, aïllats del món exterior. L’espectador s’adona que l’espai (el pis) no és més que la seva tomba fosca, la porta de sortida que els enfonsa en el decaïment més absolut. La música de Franz Schubert, omnipresent, és una al.legoria de la solitud de la parella. Schubert va morir de gonorrea, passant els últims anys de la seva vida en soledat.
El director beu, com sempre ha fet, de les fonts de grans autors teatrals com ara August Strindberg i Bertolt Brecht. De Strindbreg exporta la violència del crim psicològic entre els personatges. De Brecht pren el gran distanciament humà 
(Verfremdungseffekt), lluny del sentimentalisme ensucrat de Hollywood , com si els actors fossin part d’un estudi d´investigació científica, posant de rellevància la duresa de la vida en majúscules.
Amour es pot llegir també com la defunció d’una vella Europa,maleïda i a la deriva, que ha deixat el segle XX amb unes ferides que supuren cap a un futur, el del segle XXI, incert, caòtic i sense esperança, a on res no sembla tenir sentit.
Si coneixeu la crueltat a La pianista (2001), la pudor del feixisme a La cinta blanca (2009) o la brutalitat colpidora dels assassins d’una família burgesa a Funny games (1997), repetida en la versió americana (menor en qualitat) l’any 2007, heu d’anar ara ja a les sales de cinema per gaudir d´Amour.
Segurament esteu davant d’un dels millors films estrenats aquest 2013.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo