Trenta-un episodis, tres temporades, d’una sèrie han estat suficients per enganxar-me a una ciutat. Més encara: m’he enamorat de La Nouvelle-Orléans. D’aquest New Orleans de somiadors, borratxos i músics mal pagats, de desigualtats i conflictes socials, amb violència, corrupció i policies indignes, amb uns carrers plens de vida, brutícia, alegria, desnonats, menjar, indis, música, i amb gent justa disposada a canviar el món. I un carnaval de puta mare, que concentren al Mardi Gras, que els uneix i agrada a tothom, bons, dolents, malvats i mediocres. M’he enamorat d’una ciutat maltractada per la natura i per les institucions del seu país.
David Simon (Washington, D.C., 1960), escriptor, periodista, productor i guionista de televisió, i Eric Overmyer (1951 Boulder, Colorado), dramaturg a Broadway i guionista i productor, es van unir per crear Tremé, que pren el nom del barri de Faubourg Tremé, de La Nouvelle-Orléans, New Orleans.
Queden cinc capítols, mitja temporada per concloure la sèrie. David Simon diu que Tremé és una sèrie 3.5: tres temporades i mitja, i prou. Una sèrie de trenta-sis capítols: en falten cinc, el just i necessari per acabar d’explicar-ho tot sense haver de caure en el gran defecte de les sèries: inflar guions, episodis i temporades. Cinc capítols més, tot i que, cada capítol de la brillant tercera temporada ha estat antològic, l’Epifania de final de temporada de les grans narracions.
Acabada The Wire, una sèrie concebuda com una obra de cinc temporades i 60 episodis, David Simon va decidir fer un pas nou, va baixar a la terra del Dixie, al sud, fins a Nova Orleans, per rodar Tremé, sèrie que pren el nom d’un dels barris mítics en la història de la música, però maltractats per la política i, sobretot, malferit per Katrina. L’huracà que a final d’agost del 2005 va deixar molt masegat aquell barri mitificat i habitat per músics, bohemis, per caps indis, per gent humil, autèntica i feliç i orgullosa per ser de la second line.
The Wire
Simon coneixia molt bé la gran metròpoli de Baltimore, protagonista principal i escenari de The Wire. Va treballar de periodista (1982-1995) al Baltimore Sun. El coneixement directe d’aquella realitat li va permetre construir una història coral sobre la gran ciutat de Maryland, una sèrie que avui tothom considera la millor de tots els temps. Com a trama ben lligada, rodona i emotiva, a The Wire David Simon assoleix una perfecció a l’alçada del cinema compromès de John Ford o de la literatura social de Charles Dickens. [I, precisament, a la quarta temporada de The Wire, Simon ja comptar amb la col·laboració d’Eric Overmyer.]
Malgrat tot, The Wire no aconsegueix fer-me enamorar de Baltimore, com m’ha passat amb Nova Orleans. Segurament, no és la seva intenció, ja que aquell relat és més polític i ideològic, amb uns problemes i unes solucions i un allunyament de la vida quotidiana privada, per acostar-se més a a col·lectiva. De Baltimore m’aniria al pub irlandès on es troba la bòfia de Baltimore, però res més: no desperta cap desig per anar-hi a viure, ni tan sols de vacances.
Tot i que no és la seva ciutat, la implicació amb New Orleans és més intensa, emotiva. Diria que el lligam és la música, element que ja juga un paper interessant a The Wire, des del començament mateix, amb les diferents versions del tema dels crèdits: Way Down in the Hole, de Tom Waits, amb una versió per temporada: The Blind Boys of Alabama, Tom Waits, The Neville Brothers, DoMaJe i Steve Earle. Tanmateix, destacaria l’emotiva The body of an American, dels Pogues, que la bòfia sol cantar en aquell pub irlandès del billar, el Jameson i vòmits a la cantonada.
Tremé no ha estat una sèrie de grans audiències, com tampoc no ho va ser The Wire, que va triomfar després gràcies la venda dels pack de DVD.
Tremé és una sèrie més global, no perquè tingui més trames, sinó perquè entra en la complexitat de la vida quotidiana de tots els estrats socials de New Orleans, on en cada un hi ha bona gent i mala gent, problemes i xauxa.
La gràcia de Tremé és que tracta del Katrina, sense caure en l’abús de la recreació hollywoodiana de l’huracà en tres capítols mediocres per acontentar les masses famolenques de cops d’efectes especials. Precisament, la sèrie comença tres mesos després del Katrina, quan la ciutat ja està normalitzada i força estabilitzada, però encara convalescent de la destrucció causada per aquell huracà que va aprofitar les escletxes de la incompetència i la desídia de les autoritats i de les institucions locals, estatals i federals. L’huracà és present en els títols de crèdit, dels quals destacaria els senyals dels seus efectes devastadors mostrats com a quadres impressionistes en les parets del mític barri de Faubourg Tremé.
La maduresa de Simon
Amb la tercera temporada conclosa, crec que Tremé representa la maduresa de Simon. No sé si és millor que The Wire –a la qual em reenganxo cada cop que sento un títol de crèdit–, però hi ha tot allò que que li va faltar a l’altre. A Tremé hi ha, sobretot, més esperança. L’esperança del somiador, del borratxo, del perdedor, del guanyador que només obté victòries pírriques, que espera que les penes quedin ofegades a l’última copa i la dels músics per tenir un gran contracte i un hit que un dia esdevindrà un estàndard.
El capítol pilot ja porta l’ADN Simon: la convivència entre la realitat i la ficció. Aquell començament entrebancat, caòtic, anàrquic, en què tothom va a la seva –s’hi senten tots els estils musicals i peces recurrents a la sèrie–, però en què tot es va posant a to a mesura que avança perquè tothom vol seguir endavant i que tot rutlli i que tothom bufi en el mateix sentit i gràcia; ja és un missatge clar d’esperança. Això és Feel Like Funkin’ It Up, que ens serveix per conèixer uns primers personatges, molts dels quals ja ens són familiars de The Wire. Wendell Pierce, trombonista a Tremé Antoine Batiste i agent William ‘Bunk’ Moreland, l’amic del gran James McNulty. O Clarke Peters, cap indi Albert Lambreaux, pare del gran trompetista de fusió Delmond Lambreaux i detectiu Lester Freamon de Baltimore.
Tremé és més profunda, potser perquè el nord-est de Baltimore és fred i hermètic. A Tremé entrem a les cases i als porxos de la gent corrent i de la benestant, als grans restaurants i als tuguris, als tallers i a les oficines, a l’església i al parc. Fins i tot, en la misèria hi ha bon humor. M’ho ensenya tot. Les tradicions, no el Carnaval, ni els enterraments amb músics, com alguns de memorables. No pas les tradicions turístiques –n’estan fins als oremus que els demanin When de Saint go marching in–, sinó més aviat les tradicions dels pencaires vietnamites, les dels cajuns dels pantants… Sabem que la majoria de músics que aquí venerem han de menjar fast-food per arribar a final de mes o descobrim que encara beuen sarsaparrella, root beer, la Brugs, com toca a la Luisiana.
Cuina
La cuina i alta cuina hi tenen un paper fonamental, tant que un personatge clau és la cuinera Janette Desautel, que interpreta la meravellosa Kim Dickens. Simon aprofita per entrar en el món de l’alta gastronomia i el seu relat sobre la realitat de Nova Orleans el porta sovint a fer viatjar els protagonistes a Nova York, receptora del talent del sud, especialment musical i literari, però també culinari. Vet aquí Janette Desautel treballa a casa de diversos cuiners reals. Així, els xefs David Chang, Wylie Dufresne, Eric Ripert, Tom Colicchio i Anthony Bourdain fan els seus cameos al llarg de la sèrie, tot i que Chang hi juga un paper destacat com a personatge i Bourdain, com a guionista. Memorable el sopar a Nova York d’inici de la segona temporada, en el qual només hi ha dos actors: Kim Dickens (Janette Desautel) i Victor Slezak (l’irascible cuiner Enrico Brulard). La resta són cameos dels xefs Jonathan Waxman, David Chang, Alfred Portale, Tom Colicchio, Eric Ripert i Wylie Dufresne. i Athony Bourdain. No em vull estendre més perquè d’això ja en parla abastament MariJo Jordan en el magnífic article Treme: Nova Orleans i els grans xefs.
Música
La interacció entre realitat i ficció assoleix el seu punt culminant en la música, òbviament: Jean Boutté no es limita a interpretar The Tremé song, el tema principal dels crèdits i de la sèrie, sinó que surt en diverses escenes fent d’ell mateix. Trombone Shorty, Ron Carter, Fats Domino, Elvis Costello, Dr.John, Deacon John, la Tremé Brass Band, Big Chief Monk Boudreaux, Allen Toussaint, Kermit Ruffins, McCoy Tyner, Jonathan Jon Batiste, Al Johnson, o els protagonistes Lucia Micarelli (la violinista), Michiel Huisman (teclats, guitarra i pescador d’origen holandès) i Steve Earle, el cantautor que va jugar un paper essencial a The Wire. I encara hi afegiria l’actor Steve Zahn, que interpreta el paper del consentit i fill de papà Davis McAlary, DJ Davis, que canta dues peces claus i exclusives de la sèrie:
Shame, Shame, Shame, animada cançó sarcàstica contra el president George W. Bush i les institucions dels EUA que van tenir una resposta poc clara contra la tragèdia del Katrina. Ara la podrien tornar a cantar per cridar l’atenció a Barak Obama i les autoritats de Washington per la seva resposta ràpida cap al Sandy. I pel concert 12.12.12 de suport a les víctimes del Sandy, que va reunir les principals estrelles de la història del rock’n’roll al Madison Square Garden de Nova York: The Rolling Stones, The Who, Paul McCartney, Eric Clapton, Roger Waters, exPink Floyd, Billy Joel, Chris Martin, de Coldplay, Michael Stipe, de REM, o Dave Grohl i Krist Novoselic, de Nirvana.
L’altre peça és I quit, al començament del darrer capítol de la tercera temporada, però que és un altre testament de la sèrie. Ho deixa? Ho ha de deixar? Si la cançó acaba sent un èxit, gràcies a un vídeo que esdevé viral penjat a youtube pel seu amic fumador de porros, per què ho ha de deixar?
I Simon, per què ho ha de deixar? Com he dit, cada capítol de la tercera temporada és un final, un començament i és un manifest, o una manifestació de la realitat terrenal. Entenc que Simon vulgui aclarir alguns punts o enfosquir encara més el futur. O sempre ens podrà ensenyar els personatges i New Orleans el 2013, quan ja podrà comparar la ciutat i la Luisiana vuit anys després del Katrina, amb la ciutat i l’estat de Nova York, un any després del Sandy. A mi m’agradaria.
La gràcia de Simon és l’ús de la ficció per explicar la realitat i per intentar arreglar-la. De fet es compromet explicant la realitat, amb personatges reals i de ficció interactuant, com ja hem comentat en parlar dels cuiners i de la música. Són una meravella les visites turístiques de DJ Davis per reivindicar la capitalitat de Nova Orleans en la història de la música moderna i l’abandonament de la ciutat, abans i, sobretot, després del Katrina: En dos anys ningú no va netejar el Armstrong Park; van caldre llargues reivindicacions perquè el convertissin en un indret de reflexió cultural i amb el compromís de continuar amb l’esperit de la comunitat, amb actes culturals al voltant de la música i de la història de Nova Orleans. Us sona?
Dj Davis ens acompanya fins a l’Eagle Saloon, on Louis Armstrong va començar la seva carrera o avui és un lloc abandonat. És desencoratjador quan un turista pregunta si a Nova Orleans tenen ben conservada alguna cosa important.
Mardi Gras
En aquesta barreja de realitat i ficció, vull remarcar tots els capítols dedicats al Dimarts de Carnaval (Mardi Gras), al dia que tothom vol arribar, el dia central en la vida dels habitants d’aquella ciutat que hauria de ser Xauxa o Utopia. Vius el carnestoltes de lluny, però el de veritat és massificat i ple de turistes, i més aprop el dels nostres amics de Tremé, que s’han preparat fins a la nit abans, cosint els seus vestits d’indi i preparant les seves desfilades.
Hi ha moments apoteòsics. D’entre els quals destacaria la deliciosa trobada entre els músics dels marines i els nens de l’escola: Els marines abandonen la marcialitat de la formació i es posen a ballar per tocar una marxa militar i ensenyar als nens (i a ells mateixos) que són bons músics i poden improvisar una peça clàssica del dixie, sense partitura ni disciplines i formacions militars i amb tota l’emoció del món. Un homenatge patriòtic, dels que agraden a tots els americans, siguin David Simon o Jimi Hendrix. Està clar que els marines són ben vistos i la bòfia no, tot i que sempre hi ha polis bons i grans jutges, molt justos, com a tot arreu. Tanmateix, també hi ha crítiques per la lentitud de la justícia i per les coses fetes a batzegades.
La sèrie ens relata diversos drames: Especulació i la corrupció urbanística, els contractes a dit; la corrupció i la violència policial. Hi ha un agent de policia just, Terry Colson (David Morse), que és aïllat pels seus companys, i una advocada compromesa amb els drets civils, Toni Bernette (Melissa Leo), amb una filla, Sofia (India Ennenga); el pare Creighton Bernette (John Goodman) és mort, desaparèix (suïcidi?, tothom ho dóna per fet), inspirat en un personatge real, el blogger polític i professor universitari Ashley Morris, mor d’un atac de cor.
Els Bernette eren molt combatius i Toni queda sola en les seves lluites per aclarir casos de corrupció, desaparicions no resoltes, violència policial… Per fi, arriba el jove reporter, L.P. Everett (Chris Coy), que s’afegeix a la investigació, incomoda a la policia, aireja molts casos de víctimes mortals a causa de la violència policial, sobretot arran de l’Huracà i de la negligència d’un alt càrrec forense.
David Simon, periodista, troba la manera d’explicar el periodisme: fer carrer, treballar dia a dia, fer moltes entrevistes, trepitjar el terreny i aixecar el cul de la cadira i sortir de la redacció. La manera de denunciar el fals periodisme de molts individus que s’anomenen periodistes i que es creuen valents. I que no són res més que locutors de ràdio o tele, que pregonen la veritat sense saber-la i només opinen pensant que arreglaran el món sense haver-se enfangat mai, ni tan sols les soles de les sabates per anar a aparcar el cotxe. Xerrameques que es creuen herois difonent missatges demagogs, sense haver-se arriscat mai a saber cap veritat que no sigui l’oficial o el descobriment d’un periodista com el nostre L.P. Everett. N’hi ha que pensen que la veritat és a l’Afganistan, però el front és tretze carrers més avall, als suburbis de Baltimore, de Badalona, de Salt o de París.
Ens emprenyarem que en una ciutat que hauria de viure entregada a la música, hi ha també veïns mesquins que es queixen de la fressa i fan xantatge als amos dels locals. O ens indignarem perquè la justícia va lenta i perquè els violadors queden en llibertat. Però serem feliços perquè en aquella ciutat hi conviu tothom, fins i tot barrejats, algunes vegades. Veureu que a Nova Orleans hi conviuen tots els estils musicals: clàssica, jazz, rock’n’roll, blues, country, pop, cajun o heavy metal, perquè la música dóna felicitat.
Veureu com la gran protagonista, la poderosa, meravellosa i enigmàtica LaDonna Batiste-Williams (Khandi Alexander), propietaria del Gigi’s, un bar en un barri assotat per l’huracà; com molts dels ciutadans de Nova Orleans, després del Katrina se’n va anar, ella riu amunt, a Baton Rouge, on el seu marit, voldria que s’hi quedessin. Vol reconstruir la seva vida a Nova Orleans i torna a engegar el bar i per trobar el seu germà desaparegut. Tot gira al voltant de Nova Orleans i de LaDonna, tothom s’hi creua; en l’últim capítol queda més que clar. LaDonna és exdona d’Antoine Batiste i busca el suport de Toni Bernette, per trobar el seu germà desaparegut. Té una gran amistat amb Albert Lambreaux i amb el seu fill Delmond Lambreaux. I, per si quedava algú per creuar-s’hi, tots es tornaran a trobar en el concert benèfic que organitzen en el brillant capítol de tancament de la tercera temporada. I viu proves de foc vitals, violència exagerada, però LaDonna Batiste-Williams, se’n surt. I paro, perquè el sofriment d’aquesta gran dona ha inspirat LaDonna, la reina de Nova Orleans, una brillant tesi al bastard Jep Soler.
La realitat absoluta de Simon
David Simon serà reconegut com un dels millors autors audiovisuals de la història; fa televisió, sí, però volia posar cinema, perquè en aquest món de sèries en què ens hem hagut de refugiar la majoria (de bastards de tot el món, uniu-vos) s’hi projecten la majoria de somnis dels grans creadors del món, perquè, de moment, hi ha llibertat per dir el que es vulgui, tot i les amenaces de cancel·lació de les productores. A la televisió actual, hi ha moltes ganes d’explicar l’actualitat i, sovint, es cau en tòpics utòpics, i en il·lusions càndides i maniquees. Tanmateix, Simon construeix una realitat absoluta, i per tant confusa, a partir del polinomi farcit de factors exponencials, que sumen, resten, integren i deriven moltes realitats diferents, en què a la epidermis hi sol posar un lloc –Baltimore o Nova Orleans– y al nucli, la condició humana. David Simon és un cronista, és periodista.
Autor: Vador Garcia Arbós
Sóc periodista, i punt. Voldria ser vegetarià, però m'agraden massa els embotits, la cansalada i el pernil! I I avui confesso que sóc trekkie, estaferm de Besalú.
- Web: http://www.7canibales.com/
- Twitter: https://twitter.com/Vadorgarbos
- Facebook: https://www.facebook.com/vadorgarbos