Quins és el racista més radical? El que ho és amb la seva pròpia ètnia (per exemple, aquell jueu baixet amb bigoti que liderava el Tercer Reich fa gairebé vuitanta anys).
En el darrer treball de Quentin Tarantino, Django desencadenat, el tema central és l’odi racial. En un primer moment el film ja es defineix en contra del racisme, i no canvia de direcció durant tot el metratge. Hi apareixen rics envoltats d’esclaus, pobles sencers amb normatives antinegres, el Ku Klux Klan i múltiples referències a la diversitat entre races. Cal destacar sobretot dos moments: el personatge de Samuel L. Jackson, un criat ja vell i rondinaire, gran defensor dels drets del blancs i de la submissió dels negres, un exemple més que, algunes vegades, l’enemic està a casa. L’altre moment memorable és quan un dels senyors feudals, Leonardo DiCaprio, fa una dissertació sobre les diferències entre el crani d’un home blanc i el d’un home negre. En aquell moment vaig recordar un dels millors llibres educatius que he llegit: La falsa medida del hombre, del paleontòleg Stephen Jay Gould. Us el recomano.
Tal com passava a Els maleïts bastards, el binomi Tarantino-Waltz funciona a la perfecció a Django desencadenat.Sense l’actor austríac, tots dos films perdrien molta força, i el director nord-americà demostra que és suficientment intel·ligent per aprofitar-ho donant-li el protagonisme absolut. Tot i que les dues obres es podrien qualificar de corals, a Django desencadenat Christoph Waltz sobresurt per sobre de tots els seus magnífics companys. Tan bon punt comença la pel·lícula, el seu personatge, un dentista ambulant que talla el pas a una colla d’esclaus amb els seus vigilants, ens enganxa. Tarantino el manté a pantalla durant la primera part del film, com a conductor de totes les escenes, com a nus de la història per situar-nos en la trama central. Aquesta part introductòria (de més d’una hora de durada) és una sòlida base per començar a explicar la història que realment interessa: una d’amor i de venjança. El director també és reserva un petit paper a la pel·lícula, un paper explosiu.
Django desencadenat és la millor pel·lícula de Tarantino perquè no abusa d’escenes gratuïtes, va al gra i combina magistralment imatges i diàlegs, manté el ritme durant les quasi tres hores de durada i sorprèn a cada moment. M’oblidava de dir-vos que el film és un western, tot i que en alguns moments no ho sembla, perquè no es recrea en els tics més típics del gènere. Els crèdits i les escenes finals tenen aquest punt spaghetti western que tant agrada al bastard Callahan, algunes escenes centrals recorden films emblemàtics com Jeremiah Johnson i, quan toca disparar, Sam Peckinpah sembla un nen comparat amb les ganes de descarnar que hi posa Tarantino. Com ja és habitual, la banda sonora és perfecta, amb ritmes de tot tipus, des de cançons que s’assemblen a les de James Bond fins a hip-hop, passant per Johnny Cash.
Suposo que els meus companys Bastards ja us explicaran les diferències entre Django desencadenat i les seves altres pel·lícules. Hi ha coses que s’han de deixar als experts.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1