Les Misérables és el musical dels musicals. Només cenyint-nos a les xifres, n’hi ha que ho corroboren: encadena 27 anys en cartell i n’han gaudit més de 60 milions d’espectadors, en alguna de les 21 versions a llengües diferents que se n’han fet. Ni Victor Hugo hauria imaginat mai que la seva obra literària, escrita el 1862, donaria per a tant.
En l’àmbit de les arts escèniques, l’adaptació més reeixida de la novel·la és, sens dubte, aquest musical, compost el 1980 pel francès Claude-Michel Schönberg, amb llibret d’Alain Boublil i lletres de Herbert Kretzmer. Des de la seva estrena als escenaris, l’han acompanyat un èxit de crítica i públic sense precedents. Al West End londinenc continua sent el musical de més llarga durada, amb 9.500 funcions, i encara es pot disfrutar de la funció al Queen’s Theatre, majestuós local on un servidor en va gaudir en directe a finals de la dècada dels noranta, penjat, això sí −per manca de pressupost−, allà ben amunt del galliner. Tanmateix, pel que fa a l’èxit cinematogràfic, ha trigat a venir. Després de la fallida versió dirigida per Bille August el 1998 i una acadèmicament correcta minisèrie protagonitzada per Gerard Depardieu, ha hagut de ser, un cop més, una fidel adaptació del celebrat musical la que aconseguís seduir-nos.
A partir d’un guió ben travat de William Nicholson (Gladiator), el realitzador britànic Tom Hooper va assumir el repte, suposem que per demostrar que té més pòsit del que semblava després d’aconseguir l’Oscar per la notable El discurs del rei. I això que aquest jove director ja havia demostrat la seva vàlua, primer formant-se en la sèrie televisiva Eastenders, posteriorment col·laborant en la realització de la prestigiosa John Adams i dirigint el seu reeixit debut cinematogràfic, The damned United. Per enfrontar-se a tal empresa, Hooper ha optat per recollir el testimoni de Carl Reed, que el 1968, quan va rodar el musical Oliver! , va acostar la càmera als rostres dels personatges. Ell, prenent aquest referent, ho porta a l’extrem de tal manera que la nova versió de Les Misérables sembla talment travada per continus primeríssims primers plans.
El resultat és extraordinari. Però, més que un musical, el que ha aconseguit és filmar un melodrama cantat,
mancat gairebé de coreografies (destaquen el tema Lovely ladies, ambientat als molls, i les cançons protagonitzades pel matrimoni Thérnardier). La seva aposta és oferir una història (cantada) en què ressalta, i molt, el sofriment dels personatges, verdaders miserables. La seva intimització és poc pudorosa i ens enfronta com a espectadors a viure en primera persona el drama humà que pateixen els protagonistes, com si realment ens contempléssim en un mirall. L’experiència, cal dir-ho, és física. I també emocional. Patim i ens emocionem plegats, i només quan els cràpules Borat i Mrs. Burton (Sacha Baron-Cohen i Helena Bonham Carter) apareixen en escena com a contrapunt, ens desfoguem amb una falsa rialla als llavis (perquè l’humor no deixa de ser d’allò més àcid).
Si el director reïx amb aquesta inventiva narrativa, els intèrprets se superen a tots nivells, tant actorals com musicals en el seu cas. Destaca la parella principal: un immens Hugh Jackman i la delicada Anne Hathaway, que ja van formar una recordada parella de ball improvisada en la cerimònia dels Oscar de fa dos anys. L’australià, 
portentós, demostra la seva versatalitat i encarna un perfecte Jean Valjean que es transforma físicament des de la primera seqüència fins al desolador final. Ella, càndida en el paper de Fantine, mereix l’Oscar i qualsevol premi que se li posi al davant només per la interpretació de I dreamed a dream, executada pràcticament en un pla seqüència únic, entre plors i sanglots en primer pla, que trenca fins i tot el cor més insensible. Brutal! Russell Crowe, el pitjor cantant de la colla, se’n surt prou bé en el paper de Javert, sobretot perquè sap encarnar la crueltat i la part malvada del personatge, però alhora una fragilitat que s’amaga rere les aparences. Pel que fa als secundaris, tots immensos, mereix atenció Amanda Seyfried (que ja va demostrar que sap de musicals a Mamma mia!), la novella Samantha Barks (que ja encarna Éponine als escenaris) i, sobretot, Eddie Redmayne, una veu d’àngel i un bon intèrpret que ja fa temps es perfila.
Només afegir que aquest Les Misérables, guardonada recentment amb tres Globus d’Or, ja té un lloc a la història, guanyi o no els premis que va obtenir Chicago (més convencional i sobrevalorada), i que passarà així a formar part dels millors musicals moderns, juntament amb Moulin Rouge.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn