Si hi ha un cineasta que fins al moment no m’ha decebut mai aquest és Quentin Tarantino. De la llarga llista que tinc de directors preferits (tots ells ben variats, us ho asseguro) també ell és dels pocs que, a cada obra que presenta, em deixa commocionat. Literalment. Ara, amb Django, unchained (Django, desencadenado) ho ha tornat a fer.
T’agradi o no el seu cinema, Tarantino demostra contínuament que és un dels narradors i creadors de formes més potents del moment. Només ell és capaç de concebre un film sobre un tema tan delicat com és el racisme amb tanta contundència, però alhora sense obviar la seva aposta constant per a l’entreteniment. Cosa que és d’agrair.
Admiració personal a banda, si hi ha un element que em té profundament captivat és el seu atreviment per convertir l’art cinematogràfic amb la ploma amb la qual és capaç de reescriure la història, ni que sigui a través de la ficció. Si a Maleïts bastards (em nego a anomanar-la amb el títol imposat per TV3 de Maleïts malparits) ens va deixar bocabadats fent justícia pel seu compte en matar Hitler, en l’orgia assassina final perpetrada pel comando de jueus renegats protagonistes d’aquell film memorable, a Django canvia els cromos i executa amb tanta o més mala llet (diria que més) els esclavistes i traficants de carn humana del Sud, igual de menyspreables que els nazis. El càstig resulta salvatge, per no dir exemplar i que m’acuseu de partidari de la llei del talió.
Aquesta comparació amb el seu anterior film, no resulta gens gratuïta. Algú ha comentat que Django ve a ser una mena de reescriptura de Maleïts bastards. Doncs jo vaig més enllà i diria que en realitat és un nou díptic a la seva 
carrera (apòcrif si es vol), a l’estil de la mítica Kill Bill. En aquest sentit, Django vindria a ser la Cara B de Maleïts bastards, o el que és el mateix: el volum II. I com a Kill Bill, vol. II, novament servit en format spaguetti western. En aquest cas no deixa de ser una nova versió d’una mateixa història: la recerca de venjança, en què per cometre-la també els protagonistes s’han de transformar en l’enemic (uns camuflats de nazis, aquests d’esclavistes) per endinsar-se en el lloc més profund del cau, per tallar-li el cap a la serp.
Per establir més lligams entre els dos films, destacar que dels múltiples referents que fa servir el director per conformar el seu particular spaguetti-western-nazi, un dels destacats era Salario para matar (Il mercenario 1968), de Sergio Corbucci. El mateix director italià que ara ha tornat a inspirar-lo per elaborar el seu nou pastitx, ara partint del títol homònim, Django (Sergio Corbucci, 1966). La seva genialitat és convertir el seu Django en negre, un vertader pre Black Panther decidit a prendre les armes pel seu compte i fer front a l’esclavatge, tema tabú on els hi hagi a la història d’aquest gènere tan mitològic com és el western. I per vestir-ho amb un to més intel·lectual, el seu Django esdevé una relectura d’un heroi tràgic-romàntic d’origen germànic: un Sigfrid afroamericà a la recerca de la seva Brunilda esclavitzda, en un supost paradís anomenat Candieland, que no tardarà a descobrir que és un verdader infern a la Terra.
I què me’n dieu que en els dos films apareixi Christoph Waltz? Va més enllà de la pura coincidència…? El cas, és que la seva presència, magnètica, torna a ser un regal; un alè d’aire fresc que alleugereix el mal estar que provoca la temàtica del film, d’allò més desagradable, i més a mesura que ens endinsem al cor de Candieland (on els mandingos es maten brutalment entre ells per a pur divertimento de l’amo, les eslcaves estan al servei sexual dels blancs i els gossos estan entrenats per estripar als fugitius). Pel que fa l’apartat intepretatiu, insultant seria no destacar també el treball de Samuel L. Jackson, el millor secundari de la funció, un vell negre servicial tan o més fill de puta que el seu propi amo (grandiós Di Caprio, però al qual fins i tot se’l menja en patates quan comparteixen escena).
Tarantino, que enguany complirà cinquanta anys, demostra de nou ser un virtuós, disposant de les peces del tauler al seu plaer i servint-nos el film sobre el racisme més salvatge que hem vist mai. I si d’una cosa peca és de no fer cas al seu muntador, Fred Raskin (en substitució de la seva fidel i habitual muntadora, Sally Menke, que malauradament va morir el 2010), i allargar en excés (de metratge) el final d’aquesta pel·lícula brillant.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn