Gràcies a les quatre nominacions als premis Oscar (pel·lícula, director, actriu i guió adaptat), The beast southland wild té una repercussió mediàtica que en condicions normals no aconseguiria. Això es transformarà en una gran afluència de públic a les sales comercials, sobretot per veure la brillant actuació de la nena Quvenzhané Wallis, l’actriu més jove que ha obtingut una nominació pel paper protagonista. En aquest cas estic content que així sigui, perquè The beast southland wild val la pena que arribi a tothom.
A mig camí entre el fals documental i la ficció viurem les penes i alegries (etíliques) dels habitants d’una zona pantanosa a la desembocadura del Mississipí. La població viu en barracons i enmig de misèria i brutícia; és el seu estil de vida, han nascut allà, tenen les seves pròpies lleis, normes i objectius. Avui en dia en diríem persones
excloses socialment, en aquest cas també aïllades físicament de la civilització per una presa. La paraula civilització no l’he usat gratuïtament, té molta importància en la pel·lícula el debat entre les dues comunitats, entre la manera d’actuar, d’educar i de viure. Ja el títol del film ens indica que veurem un poble ple de bèsties que viuen en un lloc salvatge, i d’un bon principi ens ho creiem i els jutgem. És molt fàcil caure en la temptació de creure’ns que la nostra manera d’entendre el món és la més adequada per a tothom. I aquí és on potser ens equivoquem. Abans d’escoltar les raons per les quals els habitants de la zona no volen ser evacuats i prefereixen morir a la seva terra, ja ens hi hem manifestat en contra. I és natural, nosaltres no voldríem viure com ells. La pròpia història ajuda a situar-nos a favor dels civilitzadors, sobretot en el moment en què la majoria d’habitants fugen abans no arribi la tempesta que els ha d’exterminar, i només es queden a casa seu els quatre alcohòlics del poble. La figura d’un pare, autoritari i borratxo, també ens fa prendre una posició més crítica cap als ideals dels indígenes, el poc tacte que el pare té amb la seva filla i la incapacitat de transmetre els sentiments més enllà de la ràbia provoca l’odi de l’espectador cap a un pobre home perdut en un món que ha canviat massa de pressa per a ell.
Els canvis generen, en moltes persones, ansietat, haver d’adaptar-se a noves situacions i normes els costa molt. Aquest és el cas del pare de la criatura, interpretat magistralment per Dwight Henry, actor no professional de Nova Orleans que va ser escollit pel paper perquè va viure en primera persona les dues grans tempestes de la ciutat, el Betsi i el Katrina. Quan el deixa la seva dona no sap com afrontar la nova situació, la beguda comença a ser un problema i la nena, un destorb. L’estimació que sent per ella es tradueix en l’intent d’evitar que ella pateixi quan sigui gran i focalitza tot el seu esforç a educar-la perquè sigui autònoma i la més forta.
Les persones amb pocs recursos psicològics per encarar situacions difícils opten per buscar un enemic extern per no haver de fer autocrítica. Els habitants de la zona eduquen els seus fills en l’odi cap als altres, com si fossin monstres que els exterminaran. Aquestes idees, per repetides en l’àmbit familiar i escolar, deixen molta petja en els nens, sobretot en la protagonista, i provoca actes inesperats en el seu comportament.
Ara que estem immersos en el tema del dret a decidir és un bon moment per obrir el debat social del dret a decidir com s’ha de viure, perquè una cosa és ser pobre en contra de la pròpia voluntat i l’altra és la capacitat de poder decidir viure exclòs de la societat. Ah, no! Perdoneu, no ho recordava: aquell que vol viure fora de la societat és perquè està boig i necessita que el reeduquem, és clar! On devia tenir el cap! Sort en tenim, dels nous civilitzadors.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1