Els dos últims capítols de Fringe van ser retransmessos a escala global, com va passar amb Lost. No van aconseguir l’èxit d’audiència de la primera, però sí molts més somriures de satisfacció en comprovar que, finalment, totes les peces del puzle quadraven. No va ser un final sorprenent però va ser vàlid, amb respostes coherents, i respectuós amb les regles del joc, cosa important tenint en compte el penós antecedent de Lost, fill també de J. J. Abrams i el seu equip de Bad Robot.
A diferència de l’estructura serialitzada i extremadament complexa de Lost (que fa que se n’hagin de veure tots el capítols per poder-la entendre), Abrams va voler que en Fringe tot fos més fàcil d’entendre. Per tant, va combinar episodis autoconclusius amb d’altres que formen part d’una trama que abasta tota la sèrie. En vista de la multiplicitat de personatges de l’aventura en l’illa perduda, Fringe mostra només una tríada protagonista: l’agent de l’FBI Olivia Dunham, el Dr. Walter Bishop (arquetip del científic boig) i el seu fill, Peter Bishop. A més, evita imitar Lost en la contínua improvisació, l’expansió argumental i l’aparició de nous misteris (allà gairebé en cada capítol se’n plantejaven de nous) fent una bíblia que conté, ja d’entrada, tots els arcs argumentals principals i un final; una bíblia prou flexible per poder estirar o arronsar la trama en funció de les temporades que els atorgués la Fox. Al final han estat cinc, l’última, de només 13 episodis.
Abrams s’inspira fonamentalment en la sèrie Expedient X. Hi copia tant l’estructura com els temes dels episodis procedimentals, malgrat que aquí mai no hi veurem extraterrestres. Si en la primera hi ha expedients X, ara ens trobarem amb expedients Fringe. En els dos casos hi trobem una divisió de l’FBI, hi ha una parella protagonista en què ella destaca especialment, hi apareix el monstre de la setmana (així és com els fans anomenen el cas paranormal específic de cada capítol), etc. També pren elements (com el tanc sensorial) del film de Ken Russell Altered States i, sobretot, dels films de David Cronenberg: el concepte de “nova carn”, que són alteracions del cos humà per malformacions, malalties, i autopsies diverses. Aquest punt dota la sèrie d’un aspecte gore característic, impensable en les sèries clàssiques.
Pel que fa a la dinàmica dels personatges, el tema fonamental de Fringe és l’extremadament complicada relació entre pares i fills, una constant en les sèries d’Abrams (recordem les díficils relacions entre els protagonistes de Lost, Jack i Locke, amb els seus pares respectius; la de Jack Bristow i el seu fill Sydney, a Alias). Tanta insistència fa pensar si l’autor realment va tenir una relació difícil amb el seu propi progenitor! Tots els problemes que els protagonistes han de resoldre al llarg de la sèrie es desencadenen quan un pare científic (Walter) no admet que el seu fill petit pugui morir. Com un modern Prometeus que desafia els Déus en robar-los el foc per donar-lo als humans, Walter travessa a l’univers paral·lel per salvar al seu fill. I si en la mitologia Zeus castiga la transgressió enviant Pandora amb una capsa que en ser oberta estendrà els mals pel món, a Fringe la subversió del nostre protagonista comportarà conseqüències tràgiques: el gradual col·lapse dels dos universos, la guerra interdimensional i els casos Fringe (Al límit) que motiven la creació de la Divisió Fringe per resoldrel’s. La frase “The boy must live”, pronunciada en la sèrie, concentra l’amor patern i es converteix en el seu leitmotiv principal fins que arriba a ser decisiva en la seva conclusió.
La primera temporada serveix per presentar els personatges i els arcs argumentals. Se centra en els casos de l’anomenat patró derivats, la majoria, de les accions d’un dels dolents de la sèrie, el científic Mr. Jones, l’antagonista de Walter. Amb el predomini d’episodis autoconclusius, la sèrie mostrava la mateixa apariència que tantes altres, una còpia d’Expedient X sense entitat pròpia, fins que en l’ultim episodi d’aquesta temporada una imatge impactant de l’univers paral·lel ens sacseja. Descobrim que les Torres Bessones no han estat mai enderrocades, i això ens desperta la curiositat sobre aquella altra realitat, fins ara confosa.
En la segona i tercera temporades es desenvolupen cada cop amb més intensitat les relacions entre els dos universos i és quan la sèrie arriba a la seva màxima excel·lència. Inspirant-se en el llibre d’Isaac Asimov Fins i tot els déus, en què la creació d’una bomba d’electrons en el nostre univers va destruint un univers paral·lel, l’equip d’Abrams idea tota una sèrie de trames derivades de les conseqüències d’haver connectat tots dos universos. Aquí Abrams desenvolupa el que en Lost no es va atrevir a desenvolupar en la cinquena temporada, un univers paral·lel real, allunyat del llimb que allà representa (per decepció de molts, entre els quals ens hi incloem). En Fringe uns episodis passen en el nostre univers i d’altres en l’univers paral·lel, amb protagonistes alternatius que són, com en el famós “món mirall” de Star Trek , versions canviades dels nostres protagonistes amb personalitats pròpies. La guerra interdimensional, els problemes de les relacions entre pares i fills (l’embaràs de l’Olívia alternativa, les relacions entre el Walter alternatiu i el seu fill, etc.) i els intents de Walter de solucionar la catàstrofe van portant cap a la construcció d’una màquina que, quan comença a funcionar, haurà de resoldre el desastre, però cobrant-ne un preu, la possible mort de Peter.
La quarta temporada es desenvolupa en una línia temporal diferent, com a conseqüència de la desaparició de Peter en fer funcionar la màquina. Es un món en què les relacions entre els personatges són diferents perquè aquí Peter va morir de petit, tot i que serà recuperat interdimensionalment pel Walter de la nova línia temporal. Hi continua havent els dos universos paral·lels però es desenvolupa poc l’altre univers, segurament per no complicar-ne la trama (recordem els propòsits de senzillesa originals!). La sèrie torna a l’estructura de la primera temporada amb més episodis procedimentals que de desenvolupament de la trama general, cosa que provoca una certa decepció en l’espectador, ja enganxat a la història principal. El més positiu és que en la seva part final aconsegueix tancar la majoria de trames obertes des del principi i li dóna un final provisional que, si no hagués estat renovada, podríem dir que conclou relativament bé pel que fa als personatges, tot i que no aclareix un dels grans misteris de la sèrie: els observadors. En aquest punt, pensem: “Ui, ui, ui… passarà com amb Lost, que finalment ens quedarem sense saber que era l’illa, el gran personatge de la sèrie?”
No. Aquí Abrams s’assegura bé de tancar totes les portes. Els observadors són uns personatges d’aspecte humà vestits de negre, hieràtics i calbs, que semblen sortits d’un quadre de Magritte. Les seves intervencions han estat decisives en la trama principal (un d’ells, September, despista Walter alternatiu, que no veu que ha aconseguit el remei per salvar el seu fill Peter de la mort, l’inici de tot el desastre). Un episodi de la quarta temporada passa 20 anys després dels fets principals, i ens presenta un món distòpic dominat per aquests observadors; serà un perfecte cliffhanger per enganxar-nos a la cinquena i última temporada, localitzada en el 2036. Es descobreixen els perquès d’aquests personatges, i es resol el conflicte que han provocat.
Fringe simplifica l’ultima temporada argumentalment (hi ha un ùnic fil, lineal i narratiu) i va fent reaparèixer personatges i temes que ja havien sortit. Els dos últims episodis fan un repàs de molts dels fringe events perquè ens en poguem acomiadar. El tema bàsic dels personatges, les relacions enter pare i fill que han estat el germen de l’obra, reapareix per poder tencar la sèrie de manera coherent. L’antepenúltim episodi es titula Te boy must live. Descobrim qui és el noi que ha de sobreviure, i la frase, pronunciada temporades abans, adquireix tot el seu sentit. És un sentit que va intrínsecament vinculat al sentiment paternal i, alhora, a la renúncia d’aquest a favor del bé comun.
Tot acaba amb la resolució del conflicte bàsic: en relació amb l’egoisme de no suportar apartar-se del propi fill que provoca tot tipus de catàstrofes, hi ha l’acceptació del fet que aquesta separació pot salvar el món, que és un sacrifici necessari. Però a diferència de Lost, en què la pugna entre ciència i misticisme acaba amb la victòria d’aquest, aquí sempre ens mourem dins les solucions científiques, sense renunciar mai a l’estètica, ni a les emocions. Abrams sap molt bé com tocar la fibra sensible de l’audiència (si alguna cosa va fer bé a Lost va ser commoure amb els finals dels personatges) i aquí es capaç de fer-ho fins i tot amb el comiat d’un vell i una vaca recoberta d’àmbar. L’humor no és aliè a la sèrie, com tampoc no ho són els petits tocs d’Abrams. Per exemple, parlar de Chelsea Clinton com a presidenciable o acomiadar-se de l’audiència amb un missatge d’agraïment als fans sibil·linament col·locat en el remitent d’una carta.
En el final lluminós i reparador es veu com la vida ha tornat a l’equilibri que mai no hauria d’haver perdut, i ens fa sospirar alleugerits. Ara sí. Aquest The End rodó fa que Fringe es converteixi en una de les millors obres de ciència-ficció de l’actual època daurada de les sèries. És una peça de culte.
Estètica de la sèrie:
Fringe té contingut però no en descuida mai l’embolcall. La millor prova és la presentació dels capítols. El genèric de la primera temporada, en l’univers present, apareix ple de paraules i símbols que fan referència al que veurem amb un fons blau que passarà a ser vermell en la segona temporada, sempre que la trama es desenvolupi en l’univers paral·lel. La distinció permet que l’espectador se situi de seguida en el món en què es troba: el blau fred i racional d’un escenari, o el vermell intens, sinònim de guerra i foc, de l’altre. En la quarta temporada, el groc ens indicarà que l’acció es trasllada a una línia temporal alternativa diferent de les anteriors, i en la cinquena, el gris, amb aires a camps de concentració, per connotar que vivim en un 2036 orwellià. Una altra cosa que ha cridat molt l’atenció dels seguidors de Fringe són els glifs en forma de poma, cavallet de mar, papallona… que apareixen en les caràtules i separant seqüències. Hi ha un estudi fet per la revista Ars Technica que identifica cada símbol amb una lletra de l’alfabet i mostra com es poden formar paraules encadenant els que hi apareixen en un capítol: Olivia, Observer, amber, grave… Pel que fa als personatges, les variacions de vestuari i pentinat ens faciliten el seu raconeixement en cada un dels universos. Olivia és una agent de llarga cabellera rossa i vestit jaqueta gris, al servei de l’FBI, que es converteix en una agent més dura (malgrat la seva simpatia), amb caçadora de cuiro negre, quan és la de l’univers alternatiu. És un univers d’estètica steam punk, tendència que barreja elements del segle XIX (dirigibles, arquitectura…) amb enginys tècnics fantàstics i en dóna com a resultat una mena d’univers postmodern. Racomanem l’obra de François Shuiten, màxim exponent d’aquest estil en còmic. L’última temporada resulta molt interessant estèticament perquè mostra un món orwellià, en blanc, negre i gris, com els observadors, sense sentiments.
Personatges:
En la sèrie hi ha l’excel·lent interpretació de l’australià John Noble, en el paper de Walter Bishop, que no té res de cardenal (com el cognom indica) sinó que encarna a la perfecció a un científic inestable i excèntric, que alterna sortides de to amb genialitats. A ell hem d’agrair els moments més hilarants de la sèrie, molt importants perquè alleugereixen la densitat de la trama i els punts més gore (el millor, la seva relació amb Astrid, l’assistent). John Noble (Denethor II a El senyor dels anells: El retorn del rei) mostra dos caràcters totalment oposats quan ha de fer de Walter o de Walter alternatiu, depenent de l’univers en què ens trobem. Igualment, Anna Torv dota de tocs diferencials la seva Olivia pèl-roja alternativa: la fa més sexi i descarada. Aquesta actriu, també australiana, ha tingut el seu paper d’or amb Fringe. Permeteu-nos un trivia: la seva tieta, que es diu com ella, va estar 31 anys casada amb el magnat Rupert Murdoch. I per acabar, Joshua Jackson, un actor a qui, malauradament, els seus companys fan ombra. Però sempre li quedarà el consol de ser el xicot de la bella Diane Kruger. Això, en la vida real, és clar.
Autor: MariJo Jordan i Jordi Ballabriga
Jordi Ballabriga Cases és psicòleg clínic, cinèfil i gran aficionat als còmics. MariJo Jordan és periodista d'El Punt Avui