A Treme, David Simon i Eric Overmyer han sabut retratar magistralment una ciutat que intenta reconstruir-se després del Katrina, però a banda de la fabulosa sèrie d’HBO altres autors han volgut explicar aquesta tragèdia. Descripcions des de diferents punts de vista que complementen l’excel·lent relat naturalista que ens ofereix la sèrie.
Si es vol conèixer un testimoni interessant sobre aquells dies d’agost del 2005, una lectura molt recomanable és la del llibre editat per Monadadori, Zeitoun. Tot i que pugui semblar una novel·la, el llibre és una crònica dels dies previs a la tempesta i els dies immediatament posteriors a la ruptura dels dics, des del punt de vista del testimoni real de Zeitoun, un constructor d’origen sirià, que va decidir quedar-se a casa els dies de la tempesta per protegir les seves propietats. Un cop els dics van cedir ell va agafar una vella canoa i va recórrer la ciutat donant auxili a qui ho necessitava fins que la policia militar els va arrestar acusant-lo injustament de ser membre d’Al-Qaeda. Aquest brillant crònica del supervivent anònim del Katrina l’ha escrit Dave Eggers escriptor i guionista de pel·lícules com Un lugar donde quedarse de Sam Mendes, Donde viven los monstruos de Spike Jonze, i Promised Land de Gus Van Sant. (aquesta s’estrena el proper abril); Zeitoun serà adaptada al cinema el proper 2014 per Jonathan Demme (director de Filadelfia).
Sembla clar que l’huracà va afectar a tothom, però també és cert que els qui més ho van patir van ser els negres dels barris perifèrics. Barris, com el districte novè de Nova Orleans, poblats de gent amb pocs recursos que representen els oblidats d’una ciutat ja de per sí abandonada a la seva sort. Trouble the water de Tia Lessin i Carl Deal és una pel·lícula testimonial d’aquest fet; el documental parteix de les imatges que Kimberly Roberts (una ex traficant i aspirant a rapera) va enregistrar amb la seva càmera. Un testimoni de primera mà dels efectes de l’aigua als habitatges i carrers, imatges reals de la devastació, sense sostre morts als porxos de les cases i testimoni d’una vida devastada amb molt poques possibilitats de refer-se. Un documental que parteix de la tesis que la marginalitat dels afroamericans és vigent a l’Amèrica d’avui i que ells reben dues vegades pel fet de ser nois del gueto. Dos mesos després el “Dowtown” i el “French corner” estaven arreglats i a punt pels turistes, a dia d’avui el novè districte encara esperen ajudes. Com diu Kimberly en una de les seves cançons “Van intentar matar-nos però el barri novè s’aixecarà”. S’aixecarà? Tot i que hagin enderrocat edificis de protecció oficial? Tot i que hagin reconstruït noves cases i el preu del lloguer s’hagi duplicat? Tot i el fracàs escolar i l’índex de delinqüència? El barri novè s’aixecarà? Avui és una utopia.
I els músics s’aixecaran? Sembla que sí però amb més dificultats de les que s’esperaven. Per veure aquestes dificultats és imprescindible aturar-nos en New Orleans Music in Exile de Robert Mugge. Un documental expositiu que parteix de testimonis de músics com Kermit Ruffins, Cyril Neville, Irma Thomas, Rebirth Brass Band, Eddie Wilson, Papa Mali, The Iguanas o el fantàstic Dr John per descriure com van ser el post Katrina pels músics (molts d’ells exiliats a Austin Texas) testimonis que reflecteixen el sentiment d’impotència en veure impossible el retorn mentre no es reconstrueixi el circuit de sales de concerts i sobretot fins que puguin reconstruir els seus locals d’assaig. Sobta veure un mite com Irma Thomas explicant com ha quedat la seva casa plena de verdet i com aquest no es pot treure si no d’enderroca tota l’estructura o veure a The Iguanas ensenyat el que va quedar del seu local després de la tempesta. Tot i així el documental deixa espai per l’esperança sobretot per iniciatives com la Fundació Tipitina’s d’ajuda als musics o de locals com el Maple Leaf on dies després de l’huracà van tornar a obrir per oferir música en directe. És un relat d’uns músics que miren enrere buscant un temps perdut, ara la ciutat és “un cos sense ànima” però com diu Dr John “una mica d’ajuda i ens recuperarem, perquè tenim la intenció i les ganes de ser més forts que mai” Tot això amb el seu genial Sweet home New Orleans de fons.
Sona Do you know what it means to miss New Orleans? de Louis Armstrong mentre la càmera fa una panoràmica de Nova Orleans, ens mostra cases submergides en l’aigua, es passeja enmig de runes a banda i banda, ens mostra imatges d’època del barri francès, vent removent els arbres durant el Katrina, barris de la perifèria, cues al Superdome, aigua desbocada pels carrers fa una pila d’any, dos metres d’aigua a Humanity Street, carrosses de Mardi Gras, els indis de Mardi Grass primers plans de víctimes, operacions de salvament durant la tempesta, vaixells als jardins de les cases, l’estàtua de Louis Armstrong, imatges dels anys de la segregació, cotxes aixafats per cases, la “Second line”, les bandes musicals, St Bernard Street, actuacions de jazz, un cartell “ajudeu-nos” aguantat per dues persones a la teulada d’un edifici, una pintada “possible mort a dintre la casa”, un altre pintada “possibles supervivents a dintre la casa”, dues persones a una teulada amb un cartell ”l’aigua puja, ajudeu-nos” i una panoràmica de Nova Orleans amb vistes al riu. Així comença When de levees broke (Quan els dics es van trencar) d’Spike Lee, un documental de més de quatre hores sobre el Katrina les seves conseqüències i les causes de la desgràcia.
Un document periodístic sobre l’abandó de la ciutat bressol de la cultura americana, un treball minuciós amb el qual l’abandó, la mala gestió, les detencions aleatòries (que es descriuen a Zeitoun), la lentitud de reacció de les autoritats, la criminalitat i els assassinats policials que “Toni” Bernette investiga Treme.
Un treball per donar veu a un poble abandonat i un treball que mostra, aquelles teories gravades al Youtube per Creighton Bernette (John Goodman) a la primera temporada eren certes i aquí estan corroborades per enginyers i polítics. La gran obra documental sobre el Katrina, un excel·lent manera de complementar Treme.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta