Aquest era el pla. Com en la famosa escena del Teatre de París cremant amb tot l’estat major del Tercer Reich a dins, Adolf Hitler inclòs (of course), diumenge els bastards havíem de cremar l’infame Teatre Dolby de Los Angeles. El sistema d’estudis havia de quedar reduït a cendres. Teníem els nostres propis agents per dur a terme la missió. Quentin Tarantino i Jamie Foxx, emprenyats perquè no els havien acceptat com a presentadors de la gala, estaven d’acord a posar combustible en el Botox de Barbara Streisand i Nicole Kidman, i sortir cames ajudeu-me mentre Els Miserables ressonava majestuosament a la sala. Quin grand finale. Christoph Waltz, en homenatge a Hans Landa i a aquest mateix blog, acceptava immolar-se a millor glòria del futur del cinema. Seria el nostre gran homenatge als 50 anys de James Bond: que finalment Spectra se sortís amb la seva!
Hauríem cremat, ja ho sé, uns quants bons cineastes i potser algun actor amb talent, però també tota la patuleia de mediocres que planegen des de fa dècades els remakes que no ens deixen dormir. Penseu que Ben i Cassey Affleck –i sobretot Renee Zellweger!- ja no estarien entre nosaltres. Només per això valdria la pena el risc. Com a bastards preferim un homenatge a Carrie, sobretot a la majestuosa escena final en què es passen comptes a una altra mena de bastards (encara més fills de puta que nosaltres), que no pas una exhibició de ballarins i cantaires repassant musicals més avorrits que un programa electoral.
Tampoc hauríem trobat a faltar Seth McFarlen (o Ramon Gener?), per molt trekkie que sigui. El capità Kirk, que va intervenir en la cerimònia des de fora del teatre, s’hauria salvat, i això és el que compta. Els noms que vaig posar a la llista perquè no fossin a la sala avorrint-se mortalment estaven a resguard; bàsicament, Christopher Nolan, Darren Aronofsy, David Fincher, David Cronenberg, Sam Raimi, Clint Eastwood i potser Peter Jackson, ja que la meva filla no m’hauria perdonat quedar-se sense la segona i tercera part d’El hòbbit. Això sí, hauríem hagut de portar-hi, encara que fos lligat amb el clarinet, Woody Allen. És urgent començar a perdre’l de vista. També hauríem alliberat el món d’un dels seus principals torturadors, Michael Haneke, el terror dels infants.
També estava planificat que la pàmfila de la Michelle Obama no sortís de la Casa Blanca i evitéssim, amb la seva prematura ascensió al cel, problemes legals entre l’FBI i el nostre modest bloc, res que els amics del nostre O’Callahan no haguessin pogut evitar. Però no valia la pena córrer el risc. A la Nuri Forns li sabia greu que l’Ang Lee, que no és ben bé dels Estats Units, també estigués a la llista negra, però amb aquell freaky grenyut que s’asseia al seu costat (repasseu el vídeo, sisplau) no podia ser rescatat en cap cas. El col·lectiu gai, a més, necessitava també el seu propi màrtir. Perdona’ns, Ang, que no sabem el que ens fem. Foxx ens ho va deixar ben clar: “No mercy.” Només ens va demanar poder decapitar DiCaprio amb les seves mans abans que comencés el foc purificador.
De fet, tots els autors d’aquest bloc havíem de passar comptes. En Jep Soler tenia previst pagar l’enterrament de l’Spielberg de la seva pròpia butxaca, ja que aquella era l’única manera d’assegurar-se que no faria mai més cap pel·lícula. En Salvador Garcia només volia assegurar-se que David Simon estigués a mil quilòmetres del lloc de l’incendi, el mateix que va demanar en Jordi Dorca respecte a Aaron Sorkin. En Marc Bataller va proposar que el festival de sang i fetge fos perpetrat per uns zombis contractats especialment per a l’ocasió. Van demanar massa diners. La resta, doncs, li era igual. Només va lamentar que Charlize Theron no contestés la seva trucada per avisar-la de l’apocalipsi. En Víctor González, no és que estigués en contra de l’operació, sinó que hi volia afegir un toc pornogràfic a l’escenari tot just abans de l’explosió; en Joan Trillas havia de desviar l’atenció de l’atemptat amb notícies sobre la corrupció política a la Baixa Califòrnia; en Jordi Camps està amagat en un iglú a Sibèria (convençut que hem tingut èxit); en Jordi Taulats només va exigir primers plans de la pell dels actors sulfurant bombolles, i l’Anna Vilaró tem ara que David Lynch no torni a parlar més amb ella, però, al mateix temps, ens encoratja a tots plegats a intentar-ho un altre cop el 2014.
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda