Em deia una amiga dels EUA que certament Kansas és considerat no tan sols l’indret més avorrit del planeta, sinó de l’univers sencer conegut, des de Tatooine fins a Ganimedes. Per això, fugir d’allà no és un objectiu, sinó una obligació. D’aquesta necessitat vital va néixer la novel·la original de L. Frank Baum The Wonderful Wizard of Oz (1900), que va inspirar posteriorment la mítica pel·lícula del 1939 de Victor Fleming que tots tenim al cap. A Amèrica (la no bolivariana) qualsevol cosa relacionada amb el mag d’Oz és sagrada: és per ells (des de Rogert Ebert fins a Charles Manson) la millor pel·lícula de fantasia de la història. Per acabar-ho d’adobar l’ensucrada Somewhere Over the Rainbow ha estat votada com la cançó més memorable de tots els temps. No comment.
Sam Raimi, doncs, se la va jugar, afegint-se a la moda de directors de culte que s’han venut (no necessàriament en el mal sentit) al cinema familiar, com ara Tim Burton, Bryan Singer, Tarsem Singh, M. Night Shyamalan, Peter Jackson o el gran Martin Scorsesse. Raimi, però, és un talent natural i salva la funció. És més, ja li han demanat que dirigeixi una seqüela de la preqüela, l’últim invent de Hollywood “para robar carteras”. Recordem els jedis, els hobbits, els vulcanians i els aliens, per citar-ne els casos més coneguts.
La taquilla ha respòs massivament a una filigrana en 3D que deixa les criatures embadalides i a la majoria de cinèfils, sobretot els gafapastas, avorrits fins a l’extenuació. Normalment ja odien Raimi i també odien el cinema infantil i també odien Disney i també odien Hollywood i també odien aquest blog, etc. Però als mortals que encara tenim ànima i vam veure de petits la Judy Garland en VHS encara ens cau la llagrimeta quan veiem Kansas en blanc i negre, el tornado que ve i quan assistim esmaperduts a la transformació de Theodora (esplèndida, majestuosa i físicament imponent Mila Kunis) en la malvada bruixa de l’Est. De James Franco només puc dir que imita descaradament Johnny Depp fent de Jack Sparrow. És bon noi, però com actor justeja.
(Nota a mitja pàgina: com podies Mila sortir amb el tòtil, alcohòlic i drogaddicte d’en Macaulay Culkin? Em vas trencar el cor aquell dia)
Els seguidors de Raimi que vulgueu sang i fetge ja sabeu que aquesta no és la vostra pel·lícula, però si per una raó o una altra us veieu abocats davant la pantalla, no passareu per alt petits autohomenatges a Evil Dead o Army of Darkness (la meva preferida), i altres petits instants de foscor que aterriran, ni que sigui dissimuladament, la mainada que tingueu al costat. L’altra bruixa de la funció, Evanora (Rachel Weisz, que sexualment -ara no em surt una altra paraula- no està a l’alçada de Kunis), acaba tan decrèpita com la pèrfida fetillera de Drag Me to Hell, film absolutament de capçalera i amb el guió més corrosiu que s’ha escrit sobre la crisi econòmica aquests últims anys.
Finalment és descarat que la transformació d’Oz (el mag) mentre avança la pel·lícula és, en certa manera, la del propi Raimi (el cineasta), que també va començar fent petits trucs de fira per a audiències menors i ha acabat posant els estudis (tot el regne d’Oz) als seus peus. I ho ha fet, com s’encarrega de fer-nos veure en diferents escenes (quan Oz, per exemple, es banya en el tresor del castell Esmaragda) per l’or, tot l’or del regne, tot l’or de Hollywood. Quin crack.
6/10
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda