Després d’una primera temporada correcta, i d’una segona clarament irregular, The walking dead ha assolit per fi en aquesta tercera temporada la regularitat i el nivell que molts li exigíem. I no només això, sinó que s’ha deslliurat per fi de les comparacions sistemàtiques amb el relat original, el còmic. La descafeïnada mort de Lori a principi de temporada, amb un anticlímax sorprenent a mans del seu fill, sense gens d’emoció, amb un tret fora de pla, o la voluntària pertanyença de l’Andrea a Woodbury, ens confirmaven definitivament a tots que la sèrie, per bé i per mal, no seria com el còmic. Ja hi havia hagut altres senyals abans: l’imfumable i prescindible episodi final de la primera temporada, al centre d’epidèmies d’Atlanta, l’eterna primera part de la segona temporada, les morts de Shane i Dale, per posar uns quants exemples, eren proves evidents que la sèrie, tot i que es mantindria més o menys fidel a la línia argumental general, marcaria la seva pròpia ruta. Aquesta temporada, però, no hi havia marge d’error, havia de ser la bona, la de l’entertainment digne i la regularitat. De fet, aquest gir ja va començar a gestar-se al final de la segona temporada (coincidint amb el canvi de showrunner i guionistes), amb uns darrers episodis totalment desvinculats del còmic, que alhora van resultar ser sorprenentment superbs (el del bar del poble al més pur western, o el final, possiblement l’episodi més trepidant de les tres temporades). El canvi de la granja per la presó com a base de Rick i els seus, i l’aparició de Woodbury, el governador, i d’altres nous personatges, així com la desaparició d’altres, han donat la vida, el dinamisme i l’acció necessaris que la trama reclamava. La sèrie continua patint, però, del que és el seu gran taló d’Aquil·les: que convida més aviat poc a la reflexió de la condició humana. Dir que la sèrie ha proposat en algun moment aquesta reflexió mercès als seus diàlegs o situacions és, sota la meva modesta però provocadora opinió, haver vist molt poc, poquíssim gènere zombi o postapocalíptic seriós, que n’hi ha (el clàssic, The day of the Triffids, la genial i més recent Dead Set, etcètera). Als defensors de la part més talking dead, o als que viuen d’això, de mirar-se 300 sèries i després analitzar-les totes en plan guru en diferents mitjans, descobrint-nos en totes elles -fins i tot- missatges encoberts dels Illuminatti, cal recordar-los que fumar porros o visionar la darrera creació d’Albert Serra –el film aquell que segons diuen els pocs que l’han vist i no han mort en l’intent dura 300 hores– són activitats ‘psicotropicofestives’ que conviden més a la reflexió existencial, tot i que també amb el risc de patir certes seqüeles mentals, és clar. No n’hi ha per tant.
És obvi que la sèrie ha estat desenvolupada des de l’inici sota un incòmode filtre soft per a tots els públics, quasi pro teen, molest i irritant per aquells que veníem del còmic, i no em refereixo al gore. Entendre això i assumir-ho ha estat difícil, sobretot per la indeterminació de guionistes i showrunner inicials, que van dubtar durant massa temps si volien adaptar fidelment la història, fer-ne una barreja o anar a la seva. Tallat definitivament el cordó umbilical al final de la segona temporada, la sèrie no ha fet altra cosa que millorar i millorar, en relació amb el seu objectiu fonamental i evident: entretenir sense més. Buscar discursos morals o sociològics en petites situacions o actituds de personatges (l’assassinat a sang freda de Carl en el darrer episodi, o el no socórrer aquell pobre autoestopista de l’episodi Retorn a casa, un dels millors) és voler anar massa enllà, voler anar de cahierista; tan sols són picades d’ullet a la sèrie que mai veurem, no ens enganyem. Per contra, episodis com el de la persecució a l’Andrea (un personatge tristament desaprofitat) per part del governador (un altre que contràriament creix, i creix, i creix…), amb un tempo i una banda sonora que per moments recordaven el millor Carpenter (i fins i tot Lucio Fulci!), o el de les incursions de Merle i Daryl pel bosc, per posar alguns exemples notables, han deixat clar que l’acció i l’aventura és i vol ser el leitmotiv pels seus responsables. Obviar violacions, mutilacions, tortures i morts esfereïdores (de nadons inclosos), que és el que realment dóna suc, maduresa, i component dramàtic a la història i als personatges, i intentar substituir-ho amb morts intrascendents, mal planificades i a destemps de personatges cabdals com la Lori o els presoners, o l’atac de gelosia i ofensa que pateix en Glenn quan descobreix que la Maggie va haver d’ensenyar-li les tetes al governador per salvar-li la vida (¿?), és el que ha fet que The walking dead, tot i ser una de les millors sèries de ficció d’acció i aventura actuals, estigui força mancada de contingut. A El equipo-A també li va passar, i a part de fer gaudir a una generació sencera, avui és una sèrie mítica.
Pel que fa al darrer episodi, tothom s’ha estirat els cabells maleint-lo perquè s’esperava el gran enfrontament a mort entre Rick i el governador, la guerra, la tempesta, el caos, la destrucció i els focs d’artifici. Tot massa evident, tot massa previsible, tot massa com en el còmic. No hem quedat que deixariem de fer analogies? La veritat és que ha estat un final inesperat, sorprenent, i alhora emocionant i contingut, amb un excel·lent muntatge a tres bandes (Rick i els seus, la massacre del governador i el tens compte enrere entre l’Andrea i la zombificació d’en Milton), en què s’han marcat els principals punts que es desenvoluparan durant la següent temporada, i s’han assenyalat personatges que guanyaran protagonisme (Carl, Tyresse, Daryl, Michone i el mateix governador, entre d’altres). Bravo! Què ens espera a la quarta temporada? Doncs és una incògnita (i més amb el nou canvi de showrunner) però vist el salt qualitatiu d’aquesta, només podem esperar més entreteniment de qualitat. I que la temporada hagi acabat amb una calma relativa no vol dir que no hagi d’haver tempesta. Com bé diuen els llops de mar, la calma no només ve després de la tempesta, moltes vegades també la precedeix.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat