Aquest Sant Jordi, a més de recordar els 30 anys de la mort de Mercè Rodoreda, es compleixen també les tres dècades de la particular Guerra dels Mons gironina. De la mateixa manera que Orson Welles va crear el pànic als Estats Units (1938) i va fer creure –sense voler?– que una invasió alienígena estava succeint en aquell mateix moment; a Ràdio Girona, la nit del 22 d’abril 
del 1983, es va anunciar que llegirien per antena el conte Susqueda, de Miquel Fañanas. Van recordar als oients que tot el que escoltarien era una dramatització (algunes males llengües diuen que no van avisar) i van començar a llegir el conte que explicava un accident a la presa de Susqueda que va provocar la inundació de tot el Gironès. Alguns veïns dels pobles afectats van sortir al carrer i el rumor del trencament de la presa i les conseqüències que s’explicaven a la ràdio van provocar el caos en molts indrets. Qui estava intoxicat pel rumor agafava el més imprescindible i es preparava per a l’èxode, per a la salvació. Les conseqüències no van ser tan exagerades com als Estats Units, allà van col·lapsar les ciutats i el pànic va córrer pels carrers. Aquí només hi va haver algun ensurt en forma d’accident de trànsit i moltes famílies expectants per veure què passava.
Els rumors tenen un efecte imprevisible, es mouen ràpidament, no fan distincions, poden tenir un llarg recorregut o morir en l’oblit. De què depèn que es transmetin a més velocitat o que tinguin unes conseqüències més perilloses? No se sap. Hi ha moltes variables que hi influeixen, com ara l’emissor del missatge, el receptor, l’implicat en el rumor o el moment en què es produeix, per citar-ne unes quantes.
Aquest divendres es va estrenar Jagten (La caza), el darrer treball de Thomas Vintenberg (Celebración, Querida Wendy), que va aconseguir la Palma d’Or a Canes al millor actor per a Mads Mikkelsen (Hannibal, la sèrie). La pel·lícula ens relata un rumor en un poble petit, on tothom es coneix i les activitats es desenvolupen en grup, un poble unit i amigable (semblant a Dogville). Més enllà de voler saber si el rumor és cert o no, el que enganxa del film és veure la capacitat humana per fer cas a la informació que ens interessa, ens fa sentir millor i com s’aboca tota la ràbia en la direcció que assenyala el dit. Els canvis, l’amistat, la confiança, les mentides, els enganys, el perdó, l’oblit, etc., es veuen reflectits a La caza. No vull explicar res de l’argument per no condicionar les vostres ments, només vull afegir que no té res a veure amb El crimen de Cuenca, perquè la policia no hi té cap paper rellevant i no veiem violència explícita. La violència de La caza és present en els silencis i en les imatges, pausades i precises. Així i tot s’assemblen en la duresa de les situacions, en allò implícit de la condició humana, que moltes vegades ens fa plantejar que Hobbes tenia raó i l’home és un llop per a l’home.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1