Si hi ha un pèplum a la història del cinema que em fascina, aquest és, sens dubte, Espàrtac (Stanley Kubrick, 1960), amb un memorable Kirk Douglas comandant una revolta d’esclaus que ha passat als annals de la història perquè va fer tremolar la totpoderosa Roma. Per això, quan al seu dia es va estrenar Spartacus, la sèrie creada per Steven S. DeKnight sota els auspicis de Sam Raimi, a un servidor se li van posar els pèls de punta. No d’emoció, sinó més aviat al contrari, sabedor de com se les gasta Raimi com a productor televisiu (Hércules, sus viajes legendarios i Xena: la princesa guerrera eren, fins ara, les seves grans aportacions). Però com que sóc curiós de mena, i força morbós, no vaig poder resistir la temptació de visionar el capítol pilot, venut en el seu moment com una mena de 300 en format televisiu, amb moltes més dosis de sexe i violència per atrapar l’audiència.
Haig de reconèixer que l’atracció i el rebuig han esdevingut des de llavors una constant en cadascun dels episodis d’aquesta sèrie, evidentment, però, la balança s’ha decantat sempre a favor del primer, seduït sobretot per un potent desplegament formal, un ritme trepidant i, és clar, no ho amagarem pas a hores d’ara, per un repertori d’escenes eròtiques d’alta temperatura i seqüències de violència com poques vegades s’han pogut veure a la televisió. Spartacus s’ha convertit en l’Interviú de la televisió, oferint un decàleg de soft porn i gore, variat per satisfer tots els gustos i tendències, morals i amorals, romàntics i pervertits… Però si només fos això, al tercer episodi un ja se n’hauria cansat. I no ha estat així.
Spartacus: war of the damned (la tercera temporada, sense comptar la preqüela) ha conclòs amb el capítol titulat Victoria. El final ha estat molt digne, diríem que fins i tot exemplar vista l’evolució de la sèrie. I és aquí quan aplaudim la decisió dels productors i la cadena Starz de concloure-la sense allargar més una història que tots coneixem i que aquí s’adapta lliurement, malgrat que és més fidedigne del que molts podrien pensar. Pel que fa les llicències argumentals, aquestes no arriben ni molt menys a l’extrem de Quentin Tarantino, que a Maleïts bastards arriba a venjar-se fins i tot d’Adolf Hitler executant-lo a plaer, però contemplar com el fill de l’Imperator sodomitza per venjança el mateix Juli Cèsar sí que és d’un atreviment al qual només una ment enginyosament perversa s’atreviria.
Pel trajecte, des que el protagonista aconsegueix alliberar-se del jou de Batiatus (extraordinari John Hannah), s’ha deixat un rastre sanguinolent, marcat pel reguitzell de decapitacions, desmembraments, amputacions i sortidors de sang (que ni la Fontana di Trevi!), que ha superat nivells d’explicitat difícils de digerir. Tot això amb pedres pel camí difícils de superar, com la mort de l’actor protagonista per càncer, el malaurat Andy Whiftield, o l’adéu de personatges capitals, com l’esmentat Batiatus, que s’ha sabut compensar amb l’aparició d’altres no menys suggeridors: en aquesta darrera temporada, amb Crassus al capdavant, en el qual les arestes de la seva maldat són més complexes del que aparenten; Tiberius, el seu fill, un Joffrey Lannister en potència al qual tots vam aplaudir en el moment que la bella esclava Kore l’apunyala per l’esquena; i, sobretot, un cràpula Juli Cèsar, que demana a crits un spin off de la sèrie (i que segons sembla, algú ha anunciat sense que s’hagi confirmat).
Som conscients que parlem d’un fulletó d’aventures i acció, èpic i extrem a parts iguals, en què l’explicitat sovint esquitxa detalls prou suggeridors d’un relat que no deixa de reivindicar un bé tan poc preuat avui dia com és la llibertat. Llibertat narrativa però també ideològica d’uns personatges que viuen una història d’opressió i jou en una societat avançada en el seu temps a costa d’oprimir els pobles més dèbils (avui dia això es fa de manera més subtil, amb la connivència dels bancs, les multinacionals i els polítics). Per això quan els esclaus criden “Jo sóc Spartacus!” hom no pot fer més que emocionar-se, encara que la pantalla estigui tacada de sang.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn