Un pilot espectacular
Publicat el 4 novembre, 2010 per David U. Ruiz / @callahan_ruiz a Sèries |
A+ |
a-
Espectacular, aquest és l’adjectiu que millor defineix l’episodi pilot de The Walking Dead, l’esperada adaptació televisiva del còmic de culte sobre l’holocaust zombi creat per Robert Kirkman. Intento, a l’hora d’escriure aquestes línies, moderar l’emoció que he sentit veient-lo, però reconec que em resulta molt complicat. Partint de la base que he crescut embadalit i traumatitzat a parts iguals per les macabres imatges de la genial i indispensable trilogia zombi de George A. Romero, que han colpit de manera irreparable el meu cervell, i que per tant sóc, a més, un dels milers de zombifans del còmic de Kirkman, l’adaptació em feia por, molta por. En la meva memòria retruny encara l’horripilant adaptació del videojoc Resident Evil, signada per Paul Anderson, una història zombi original, fantàstica i molt deutora de l’atmosfera i de l’univers angoixant i claustrofòbic ideat per Romero (com el còmic), però esguerrada de dalt a baix en benefici d’una absurda estètica high tech (jo mantinc la teoria que Anderson no havia vist les pel·lícules de Romero i, pitjor encara, desconeixia el videojoc, per explicar el crim que va cometre, però això són figues d’un altre paner, com diria el refrany). Vist el pilot de The Walking Dead, per sort, se’n poden extreure cinc punts fonamentals que auguren la sèrie com una segona oportunitat per anar més enllà en l’univers Romero:
– Primer: Frank Darabont, guionista i director de la sèrie (fan de Romero i del còmic de Kirkman), demostra que té les coses molt clares: la història no es toca, i més si aquesta té de tot. No oblidem, a més, que el còmic és pràcticament un excel·lent storyboard. Anem bé, molt bé.
– Segon: els espais són un element clau, un protagonista més, i això queda clar en escenes com ara el desvetllament del protagonista, el xèrif Rick Grimes, a l’hospital, i l’entrada a la postapocalíptica ciutat d’Atlanta (fent l’ullet a l’intro de The Day of the Dead), on Darabont ens regala una lliçó magistral de com treballar atmosferes i sensacions sense artificis sonors ni scores videocliperos que valguin.
– Tercer: el drama latent. És aviat per parlar de relacions i tragèdies humanes, però és evident que el pilot les planteja. No pas per casualitat, seran aquestes el motor de la història. Certs detalls, com ara la mort d’un zombi desvalgut al parc (que sembla que demani ajuda) o l’intent del veí per eliminar la seva esposa (i tallar definitivament el vincle), en són prova evident.
– Quart: els impecables FX recuperen, tot i alguna òbvia intromissió digital, el maquillatge clàssic, l’artesà (atenció al tiberi zombi final!). A més, el disseny de producció, espectacular, és poc menys que de superproducció cinematogràfica.
– Cinquè: tot i que el cast no és per tirar coets (sobretot en l’elecció del protagonista, Andrew Lincoln), en general les interpretacions són més que dignes. A més, encara és molt aviat per començar a fotre trets al cap de ningú que no sigui zombi, certament…
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat
Espectacular, aquest és l’adjectiu que millor defineix l’episodi pilot de The Walking Dead, l’esperada adaptació televisiva del còmic de culte sobre l’holocaust zombi creat per Robert Kirkman. Intento, a l’hora d’escriure aquestes línies, moderar l’emoció que he sentit veient-lo, però reconec que em resulta molt complicat. Partint de la base que he crescut embadalit i traumatitzat a parts iguals per les macabres imatges de la genial i indispensable trilogia zombi de George A. Romero, que han colpit de manera irreparable el meu cervell, i que per tant sóc, a més, un dels milers de zombifans del còmic de Kirkman, l’adaptació em feia por, molta por. En la meva memòria retruny encara l’horripilant adaptació del videojoc Resident Evil, signada per Paul Anderson, una història zombi original, fantàstica i molt deutora de l’atmosfera i de l’univers angoixant i claustrofòbic ideat per Romero (com el còmic), però esguerrada de dalt a baix en benefici d’una absurda estètica high tech (jo mantinc la teoria que Anderson no havia vist les pel·lícules de Romero i, pitjor encara, desconeixia el videojoc, per explicar el crim que va cometre, però això són figues d’un altre paner, com diria el refrany). Vist el pilot de The Walking Dead, per sort, se’n poden extreure cinc punts fonamentals que auguren la sèrie com una segona oportunitat per anar més enllà en l’univers Romero: