No us enganyaré: buscava una de les pel·lis porno que la insuperable Traci Lords va fer a la dècada dels vuitanta sent menor (i que encara no he trobat), però en el seu lloc se’m va baixar aquest film, fins a la data desconegut, House hunting (Eric Hurt, 2012). Un divendres a la nit segurament hauria enviat l’arxiu a la paperera de l’ordinador maleint-lo sense ni mirar-me’l, però com que no va ser el cas, vaig prémer el play del reproductor i em vaig quedar absolutament entotsolat quan vaig veure qui era el cap de cartell del film: el gran Marc Singer! L’actor canadenc va ser un dels meus herois preferits d’adolescència mercès a Dar, el pseudo-Conan d’El senyor de les bésties, (Don Coscarelli, 1982), i sobretot pel seu paper del reporter televisiu Mike Donovan, l’irreductible líder de la resistència a la mítica sèrie de ciència-ficció dels vuitanta V. La bona, esclar.
El film emet des dels primers minuts un evident tuf de film de terror psicològic independent: molt poc pressupost i una història molt senzilla fonamentada en una idea efectiva i en reconeguts actors secundaris, aquí com a brillants principals. Aquest arrenca quan dues famílies coincideixen als exteriors d’una casa en venda situada al bell mig del bosc. Ambdues famílies rivalitzen per la compra de la propietat, però aquesta serà l’última de les seves preocupacions, perquè de seguida entra en escena una noia que fuig pels voltants tota tacada de sang, i amb la llengua tallada. Les famílies intenten socórrer-la i portar-la a un hospital, però cada intent per sortir d’aquell indret acaba de la mateixa manera: arribant tots al davant mateix de la casa en qüestió. Atrapats en una mena de bucle maleït, de triangle de les Bermudes a petita escala, les dues famílies intentaran trobar una solució a aquella inexplicable i paranormal situació, alhora que hauran de fer front a la desconfiança general, als seus fantasmes interiors, i als que -esclar- també habiten la casa.
El director i guionista novell Eric Hurt es basa en l’obra existencialista de Jean-Paul Sartre Huis Clos (A porta tancada), font d’inspiració de la coneguda cita del filòsof “l’infern són els altres”, per signar amb correcció un film de ritme lent però absorbent, en ocasions irregular, que un cop aconsegueix atrapar-te ja és impossible d’abandonar sense saber a què respon l’espiral de bogeria que destil·la. Tot i que fa la sensació, en alguna ocasió, que està tot massa estirat, i fins i tot vist, fruit d’una essència i estructura que recorden amb escreix als episodis de La dimensió desconeguda, el film es deixa veure i té una resolució que no deixa gens indiferent. I no, no estan tots morts. O potser sí.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat