Chaos is a ladder. Many who try to climb it fail and never get to try again. The fall breaks them. And some are given a chance to climb, but they refuse. They cling to the realm, or the gods, or love.
Illusions.
Only the ladder is real. The climb is all there is.
No revelo cap spoiler, més aviat el contrari, reproduint les poètiques (i profètiques si les apliquem als polítics del nostre segle) paraules amb les quals Lord Baelish exposa en l’escena final el seu únic objectiu a la vida: escalar. Magnifique!
Cliffhanger. Literalment la traducció és penyasegat, però és una paraula que també es refereix a una figura cinematogràfica o literària per mostrar emfàticament una història inacabada des d’un punt geogràfic privilegiat i predeterminat. Peter Jackson l’usa descaradament a la trilogia del Senyor dels Anells i també, com vam poder veure recentment, a la del Hobbit. Aquest és l’únic moment de respir de l’episodi, un contrast salvatge amb les escenes vistes les setmanes i els minuts anteriors.
Jon Snow. Em reclamen més atenció pel gran bastard de la sèrie, i per tant, model a seguir en la societat present i futura. Fou realment un error de càsting l’elecció del jove Kit Harington per posar-se en la pell d’un personatge tan determinant en el futur dels sets regnes? Certament la seva expressió sempre revela, volgudament o no, una barreja de sentiments que el fa cada vegada més fràgil, sobretot al costat de la descarada, vitalment i sexualment, Ygritte. Potser hauria estat més adient algú amb els aires impertinents i tràgics d’un Jax Teller (Sons of Anarchy), el meu antiheroi de capçalera. La interminable ascensió al mur, el leitmotiv de tot l’episodi, és visualment impressionant.
Gendry. Parlem d’un altre bastard, tan maleït com nosaltres, fruit de la incontinència del gran, en tots els sentits, Robert Baratheon. M’encanta quan la dolça Melisandre se li acosta i li deixa anar: You will make kings rise and fall. Frases com aquesta són les que em tornen boig. Per què no ve Melisandre a casa i m’ho diu a mi? Ja sé que és una bruixa que fa màgia negríssima però sóc capaç de vendre’m l’ànima al seu senyor de la llum (o al de les tenebres) perquè em xiuxiuegi coses com aquesta. I si pot ser en valyrià…
Els casoris. Continua el festival d’aparellaments, iniciat la setmana prèvia. Amb tot, si es tracta de fer sobreviure l’espècie, o els llinatges, em sembla que no anem pel bon camí. Casar la reina mare dels Lannister amb un homosexual, l’hereva dels Stark amb un nan i el noble Edmure amb la temuda filla dels Frey no semblen idees gaire brillants. Però pitjor seria el caos, no?
Tortura. El nostre amic Theon continua la seva sessió de penitència a l’estil Old Boy. Els amants del bricolatge biològic gaudiran amb la impotència d’un personatge que ben aviat ens començarà a fer llàstima. I ja que parlem de membres i mamífers és ben interessant també el concurs d’esquarterament de conills que presenciem al principi perquè són coses que normalment no ens mostren en les sèries històriques.
El regne. És remarcable l’esforç de Lord Varys per mantenir la unitat d’Espanya (vull dir del reialme, se m’ha escapat), però les conspiracions s’amunteguen al seu voltant i probablement l’únic que aconseguirà és salvar la vida, que no és poca cosa amb els temps que corren per King’s Landing. Les conseqüències de la informació que van revelant uns Lannisters als altres comencen a ser incontrolabes. I Jaime és a punt d’arribar. Al final Baelish, traïdor i sense cap escrúpol, potser té raó:
Do you know what the realm is?
It’s the thousand blades of Aegon’s enemies, a story we agree to tell each other over and over till we forget that it’s a lie.
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda