La reina mare. Finalment Cersei retroba la seva condició de Lannister indomable contra Margaery en una passejada memorable entre els convidats en l’inenarrable casori del seu germà Tyrion. Fixeu-vos com somriuen les dues meuques mentre l’una amenaça l’altra de tallar-li el coll no només a ella sinó a tota la seva descendència. Això sí que és resoldre amb elegància les diferències de criteri, no com Mourinho, sempre amb aquella cara de mala llet.
A l’altar. La filmació de l’enllaç de Sansa i Tyrion, en una sala circular gegantina, és visualment magnífica. En veure-la em va recordar les grans sales del palau de la Casa Atreides quan David Lynch va filmar la seva visió de Dune. M’encanta, no ho puc evitar, la pertorbació malsana que sent Sansa cada vegada que Joffrey s’hi dirigeix, ja sigui per dir-li hola o per advertir-la que de nit serà violada de forma salvatge. Tyrion, al costat del seu nebot, sembla la Mare Teresa de Calcuta.
Gendry. Recordo a la primera part de Scream (Wes Craven, 1996) aquella advertència tan assenyada, sobretot amb Neve Campbell pel mig: “A totes les pel·lícules de por, si tens sexe la dinyes.” Al pobre Gendry, per molta sang de reis que porti a les venes, ningú el va avisar. En veure’l, doncs, a la malèfica alcova de Melisandre, juro que vaig cridar mentalment perquè fugís i es llancés al mar. Run you fool!. Però no, el de baix (com sempre) ens fa perdre el de dalt… I per acabar-ho d’adobar només faltaven les sangoneres xucladores. No!!! Com t’odio i com et desitjo, mala bruixa…
La banyera. Per a segons quina reina (Elisabet o Sofia, per exemple), negociar despullada, desarmada i estirada en una banyera la contractació d’un exèrcit de mercenaris amb un comandant en cap amb cara de pervertit seria poc recomanable. Però Daenerys és Cleopatra i Daario, Marc Antoni. Veurem si la tensió sexual es resol al llit o al camp de batalla.
Els corbs. És un episodi brutal. Només em faltava en Sam acollonit i arraulit dins una cabana al bosc. Tots sabem que això, la cabana de fusta i el bosc, és un gènere en si mateix, i no pas d’aquells per veure en família. Imagineu-vos jo sol al sofà de matinada, sense llums, amb gotes de pluja al balcó i els corbs aguaitant al meu voltant (o és a la pantalla?) en un homenatge tenebrós dels ocells de Hitchcock. Miro de tranquil·litzar-me. No hi ha sexe, penso. No moriran… o sí?
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda