El dia que va entrar al bar i es va asseure al meu costat no m’hauria imaginat mai el que significaria per nosaltres. A la barra hi érem els de sempre, en Carles amb la cervesa, en Vicenç amb vi blanc i jo amb vi negre, tots picant unes olives i xerrant de la vida. Ell va seure i va demanar un Cacaolat amb conyac. La curiositat em va fer girar, feia més de vint anys que no veia ningú demanar aquesta beguda, la primera combinació alcohòlica de la meva adolescència. La seva cara em resultava molt familiar, potser massa, anava vestit amb texans, unes vambes i una samarreta blanca amb la cara d’en Companys i la frase «Tornarem a lluitar, tornarem a vèncer».
Els meus companys de tertúlia van anar abandonant la barra i jo vaig demanar un plat combinat mentre rellegia el diari. Ell, que anava pel segon Cacaolat amb conyac, va aprofitar que estava sol per preguntar-me si era en Jep Soler dels Bastards. Em va sorprendre la pregunta. En aquell moment encara no havíem guanyat el premi Carles Rahola a la millor informació digital i per tant el nostre careto no havia aparegut a la portada d’ElPuntAvui. Quan li vaig dir que sí va moure el tamboret i es va acostar una mica més, mentre em deia: «Puc parlar amb tu?» Al cap de pocs segons estàvem asseguts en una taula dinant i parlant de cinema com si ens coneguéssim de tota la vida. M’explicava què era la bastardia segons la seva visió, i opinava que el bloc havia agafat una dinàmica massa tranquil·la, que alguns del seus membres s’havien relaxat i que semblàvem «burgesos apalancats». Aquelles paraules em van fer reflexionar i, lluny d’enfadar-me, li vaig preguntar si sabia alguna manera amb què ens pogués ajudar a recuperar l’essència bastarda.
La conserva ens va portar les nèmesis dels herois: Superman-Luthor, Batman-Joker i, sobretot, vam xerrar d’El protegido, de M. Night Shyamalan. Ell creia que els Bastards, igual que els The avengers, necessitàvem el nostre Loki particular. Algú que des de fora ens anés bombardejant amb atacs continus i indiscriminats. Bé, potser no tan indiscriminats, a algú li ha tocat més el rebre. Quan ens acabàvem el cafè –ell el cigaló de conyac–, ja havíem assentat les bases del nostre pla per tornar al camí correcte. Ja teníem l’enemic Bastard que feria trontollar els fonaments del grup: en David Mann.
David Mann és el nom del protagonista d’El diablo sobre ruedas, d’Steven Spielberg, interpretat pel gran McCloud Dennis Weaver. Spielberg és un director que va començar la seva carrera des de la bastardia i que, dramàticament, s’ha dirigit cap a la burgesia cinematogràfica no apta per a diabètics. A l’Spielberg li agrairem sempre que ens portés l’ET, el Jaws, l’Indi i fins i tot que ens permetés entrar a la tercera dimensió, ara bé, igual com als Bastards, la fama pot fer perdre els orígens i, sí senyors!, qui perd l’origen perd la identitat! En David Mann només ha servit per fer trontollar els fonaments del grup, per obrir debats interessants i útils, per deixar de mirar-nos el melic. Per sort ara ja no ens cal, ens hem tornat més crítics, sobretot gràcies als nostres seguidors reals que ens ajuden a ser millors, a ser més professionals i a no perdre la bastardia.
Llarga vida als David Mann de la xarxa, llarga vida als seguidors Bastards!
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1