Des del balcó del seu prostíbul (el Gem), un home amb bigoti i cabells clenxinats, observa mentre beu whisky a raig d’ampolla o cafè en una tassa metàl·lica els carrers fangosos i bruts de Deadwood. Porta posat un vestit de ratlla diplomàtica, té una mirada profunda, violenta i atenta. Aquesta és la imatge recorrent d’una de les sèries més bastardes de la història de la televisió: Deadwood, una imatge protagonitzada pel bastard per excel·lència de la sèrie: Al Swearengen.
Deadwood és la sèrie que culmina el procés de desmitificació del western que ja varen començar Leone o Peckinpah. Si deien que amb Unforgiven Eastwood tancava el cicle de la desmitificació que va suposar el western crepuscular, Deadwood no fa res més que agafar el seu testimoni per retratar l’oest americà d’una manera més crua, més bruta i més violenta del que mai s’havia vist fins ara. Una barreja dels grans del crepuscular i de l’angoixant i sòrdida novel·la Meridià de sang, de Cormac McCarthy.
La sèrie és el retrat d’una ciutat fronterera amb els territoris indis que disposa de jaciments d’or, el retrat del mite de la colonització fet des d’un realisme brut absolutament esfereïdor. La sèrie de la ciutat sense llei o més ben dit la ciutat que disposa només d’una llei, la que dicta, des del balcó del Gem, Al Swearengen
Basat en un personatge real (amb el mateix nom) Swearengen és un dels pioners que arriben a Deadwood però no pas amb la intenció d’agafar el pic i la garbella i agenollar-se al rierol en busca d’or, sinó per dedicar-se a donar serveis a tots aquells que després de llargues jornades de feina busquen una bona dosi d’alcohol i sexe. Al els ho ofereix al Gem, un dels negocis més rendibles de la ciutat. Amb aquest negoci assolirà reconeixement i diners i de mica en mica es convertirà en el gran cap de la ciutat. Ajudat pel seu fidel sicari, Dan Dority, i gràcies a la seva absoluta manca d’escrúpols, Swearengen controla amb mà de ferro la ciutat des del balcó: controla les entrades de pistolers com ara Wild Bill Hickok, Wyatt Earp i Calamity Jane, controla els negocis que s’hi estableixen, les compravendes que s’hi fan i el comitè ciutadà, que governa el caos i la brutícia. És la llei del més fort en una ciutat on ningú amb dos dits de front gosaria viure.
Swearengen mai es retracta, mai té remordiments, mai abaixa la mirada; la seva sola presència a la pantalla omple el pla de violència, la violència del seu semblant i de la seva mirada curta, una violència implícita que s’assoleix gràcies a l’extraordinària interpretació d’Ian McShane i gràcies als esmolats diàlegs sempre acompanyats de pertinents cock sucker i fuck.
Tot i això, en alguns moments veus Al Swearengen com un personatge entranyable. No sé si això és a causa de les seves converses surrealistes amb el xinès Wu, dels seus moments de patiment físic per problemes renals o de les seves demolidores frases com ara «Prefereixo intentar tocar la lluna que endevinar els pensaments d’una puta», però el cert és que al llarg de la sèrie (tal com passa amb Tony Soprano) vas agafant certa estimació cap a un ésser moralment reprovable.
Quan parlem de Swearengen parlem d’un personatge que es mereix (sense cap mena de dubte) un gran espai al llibre d’honor dels meus personatges bastards.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta