Lluny d’entrar a analitzar una vegada més l’estil cursi i quasi escatològic associat a la marca des de ja fa unes quantes temporades, el nou espot d’Estrella Damm és, per sobre de tot, una falta de respecte a la situació de crisi que la major part de la població del país està patint actualment. No faig demagògia, dic el que veig. Promulgar una bacanal al bell mig d’una idíl·lica casa rural, en la qual els seus protagonistes, hipsters fills de papà de trenta i escaig, viuen la vida lluny de preocupacions i d’angoixes reals al so del ‘papapapapapapa…‘ de Love of Lesbian, i tot emmarcat amb el lema ‘Tot depèn del com, i el com només depèn de tu‘, és tractar novament d’imbècil l’audiència, el públic general. Aquest ‘com’ assenyalat pel senyor Estrella, avui no és altra cosa que la falta de pasta, l’absència de treball amb uns drets laborals dignes, i la impossibilitat més que generalitzada de mantenir un habitatge propi, un dret que caldria recordar que és constitucional i universal, i que contínuament és vilipendiat per les altes esferes econòmiques i polítiques. Dir que aquest ‘com’ depèn de nosaltres, no és altra cosa que un insult directe i frontal a la majoria de la massa social, que és malauradament la que està patint aquesta situació. No veure-ho, o no voler veure-ho, hauria de ser suficient per rebre una lobotomia integral, com la que Randy McMurphy patia al final de l’imprescindible Alguien voló sobre el nido del cuco, de Milos Forman.
Tot plegat, però, em recorda lleument l’estrena del film Independence Day, injustament infravalorat i cosit a crítiques en el seu moment, només pel seu superficial i més que trampós pro americanisme. ¿De veritat ningú va veure que Roland Emmerich se’n cardava dels americans a la seva puta cara, sense que aquests se n’adonessin? Per sort, amb el nou espot d’Estrella Damm no s’està repetint l’epidèmia de ceguesa i estupidesa generalitzada que sí que es va produir durant l’estrena d’aquest, l’únic film decent protagonitzat fins a la data per Will Smith, i la gent normal s’ha adonat força ràpidament del missatge, marcadament i fastigosament elitista, que promou la cervesa. És el que té viure situacions que voregen la supervivència; et tornes més susceptible, toleres menys segons què, i en definitiva veus bombes de rellotgeria en paquets embolcallats, en teoria, amb paper d’ossets amorosos i llacets daurats. Mediterràniament? I tant! Mediterràniament em menjareu la polla!
I això que la idea de l’espot en si, el missatge, no està malament del tot, però parteix, com sol ser habitual en les campanyes de la marca, de dos errors flagrants en les formes, que és el que el fa veritablement ofensiu per a la majoria: el càsting i el lema final. Amb uns personatges protagonistes lluny d’estereotips tan marcadament classistes, l’espot s’acostaria molt més al missatge generalitzat d’optimisme ‘happyflowers’ que és el que sempre ha pretès, entenc, la marca amb el seu ‘Mediterràniament’. Però fent-ho com ho ha fet, s’ha apropiat novament i descaradament d’una manera d’entendre i viure la vida al Mediterrani, amb certa alegria i optimisme davant l’adversitat, per vincular-la a uns pocs que, a més, cada vegada són menys. Permeteu-me fer una petita analogia: ningú podia sentir-se agredit pels estereotips dels protagonistes de Los vigilantes de la playa, perquè el missatge general no era associar l’ús de les televisives platges de Malibú a certes classes socials, ni molt menys als cossos perfectes que hi desfilaven, tot i que lògicament fossin la majoria (aquesta sèrie, amb cossos més reals, no hauria estat, com assenyala el llibre Guiness dels rècords, la sèrie més seguida de tots els temps). Les trames, tot i força banals, eren variades, i amb el socorrisme i la seguretat a les platges com a tema principal, i per tant els protagonistes eren socorristes, en teoria personal amb cossos treballats físicament (tot i que certament l’excés de silicona i vigorexia va acabar per esguerrar-ho tot). Tot i així, el grandíssim David Hasselhoff lluïa certs sacsons embotit en el banyador vermell del mite Mitch Buchanan, el seu gran protagonista, cosa que no només treia ferro a l’assumpte amb certa conya, sinó que acostava la sèrie a la realitat, i fins i tot, durant les últimes temporades, al sobrepès generalitzat del país.
Tornant al tema per tancar-lo, el més greu de tot és que aquest tipus d’espots s’encomanen, i per exemple la gran rival, San Miguel, també s’ha deixat arrossegar definitivament per aquesta estúpida tendència al modernisme ‘gafapastero’. No obstant, tot i vendre pràcticament la mateixa idea, una actitud optimista vers la vida associada al seu producte, l’espot passa millor, sobretot precisament per la diversitat del càsting, per no pretendre apropiar-se de res ni excloure ningú (de fet diu que tots som ciutadans del món), i sobretot per la música, que per molt de Mika que sigui la cançoneta, aquesta no genera ni l’odi ni les ganes de presentar-se a la puta festa amb un llançaflames carregat de napalm que sí que generen els ‘papapapapapapa…‘ de Love of Lesbian.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat