No sóc trekkie ni crec que a hores d’ara ho sigui mai. Per combregar amb alguna religió, prefereixo molt més la lucasiana (malgrat el seu creador), ho confesso. Però haig d’admetre que J.J. Abrams va aconseguir quelcom insòlit en mi que és anar amb un cert interès a la preqüela de Star Trek (2009) i, encara més, aconseguir que en sortir de la projecció professés certa atracció que només admetria, si cal, davant d’un advocat (no voldria satisfer cap membre de la secta de les orelles punxegudes). A diferència de la sèrie i les pel·lícules, que de plastes en són una estona, l’aportació del director de Súper 8 a l’univers trekkie va ser d’allò més reeixida, i va aconseguir gràcies a un bon guió i la seva innegable habilitat per explicar històries firmar la millor pel·lícula de la saga i alhora un apreciable blockbuster.
La moda de reinventar icones populars cinematogràfiques no cessa (des de James Bond fins al superheroi de torn) i n’hi ha que se’n surten a la primera (Star Trek), se superen amb la segona (The Dark Knight, amb Batman) o a la tercera (Skyfall, amb James Bond). Precisament prenent un fil argumental similar de Skyfall (qui és més heroi i qui és més malvat?), Star Trek: en la oscuridad deixa els factors sorpresa i l’originalitat per a la primera entrega i prefereix navegar amb el pilot automàtic oferint espurnes d’enginy que es perden a l’espai infinit. I això que la cosa arranca bé, per no dir molt bé. Amb un pròleg hiperbòlic amb ecos a l’Indiana Jones d’A la recerca de l’arca perduda i amb un magistral desplegament de la trama a còpia de suggeridores el·lipsis. Bé, i amb la presentació del personatge que es menja amb patates Kirk i companyia (Spock a banda): Khan, interpretat per un imperial Benedict Cumberbatch.
Però més enllà d’aquí, la història gravita en un immens univers plegat de déja vu, picades d’ullet per als fans incondicionals (mentre la resta somriem forçadament) i, és clar, aquelles inacabables seqüències d’acció que omplen el buit d’una trama no prou sòlida (com passa amb Los Vengadores i The man of steel), i que no deixen de ser l’impost revolucionari de Hollywood per anar pel món. Que vagin fent, així els va, amb la majoria de cinèfils desertant cap a la petita pantalla a la recerca de bones històries i deixant els efectes digitals tan espectaculars com aparatosos per als addictes als videojocs.
Tot això, ho dic conscient que hi ha un grupuscle cahierista que enalteix aquesta nova entrega (entre els quals es troba un molt bon amic al qual ja he insultat) tot defensant l’emparentament d’Abrams amb Hitchcock (arghhh!!!), la recuperació de l’esperit de companyonia i amistat del gran Howard Hawks (doncs això) i la temàtica que avançàvem sobre l’ambigüetat establerta entre l’heroi i l’enemic (no direm que no en aquest cas). I per acabar rematant-ho, sense rubor ni complexos i amb un parell de collons, assegurant que Abrams “ha reinventat la ciència-ficció” (aquí podríeu posar una emoticona meva amb cara de pasmat)…
Obviant que manca emoció en conjunt i que sobra convencionalisme, recuperat de la commoció d’aquestes declaracions (que encara guardo a l’email per si mai vaig a judici) i per no contradir públicament a un cahierista diré que d’Star Trek: En la oscuridad em quedo amb dues coses: les discussions de parella entre Spock i Uhura i amb els ulls de Zoe Saldana.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn