Benvolguts bastards, presento per la vostra consideració el cas de Katniss Everdeen, que està acusada de ser una Mary Sue. A ningú se li escapa el fet que aquesta és una qüestió de la màxima importància; la literatura juvenil gaudeix d’una gran popularitat i en va plena, d’aquesta mena de personatges. Això és molt preocupant, ja que estem donant als més joves uns models a seguir poc realistes, quelcom que no seria bo per a la seva correcta educació moral. Aprofito per recordar a la resta de bastards que aquests joves són els que ens hauran de pagar la jubilació.
Però què és una Mary Sue? A grans trets una Mary Sue és un personatge que té totes les virtuts, cap defecte (i si en té, són defectes que o bé el fan més mereixedor de simpatia per part del lector o bé no tenen cap impacte en els esdeveniments), i al qual al final tot acaba per sortir bé. En alguns casos una Mary Sue és l’autor de la història que s’ha inserit dins d’aquesta història. El qualificatiu de Mary Sue que es pot fer servir per designar personatges femenins o masculins (tot i que per aquests darrers existeixi la denominació Gary Stu o Marty Stu) va ser inventat l’any 1974 per Paula Smith, que va parodiar aquest arquetip, molt habitual a la fanfiction d’Star Trek, en el conte A Trekkie’s Tale.
Un cop descrits els càrrecs, presentaré l’acusada: Katniss Everdeen és una adolescent que viu en un país anomenat Panem inventat per la novel·lista Suzanne Collins al seu llibre The Hunger Games. Aquest país és on avui dia hi ha els Estats Units d’Amèrica després que quelcom apocalíptic hagi passat. No en tenim gaire informació, potser ha estat una catàstrofe natural, una guerra nuclear, una terrible crisi econòmica o un conflicte civil, això sí, per un cop podem dir que els zombis no hi han tingut res a veure. Panem és un estat totalitari governat per un pèrfid president autòcrata que es dedica a esclavitzar la resta d’un país dividit en districtes dedicats a la producció de béns de consum per als privilegiats que viuen a la capital. A canvi, els districtes reben una quantitat d’aliments que faria que l’Espanya de l’autarquia semblés el País de l’Abundància. Fa molts anys els districtes es varen rebel·lar contra aquest dèficit fiscal i foren derrotats. Com a càstig, la capital va imposar els Jocs de la Fam, una competició anual que s’emet per televisió en què dos joves d’entre dotze i disset anys de cadascun dels dotze districtes haurien de participar. La manera de competir és d’allò més senzilla: carregar-se tots els altres participants al més pur estil d’una battle royale. Si teníem el Panem, aquí tenim el Circenses. La història no és d’allò més original però està ben resolta.
Katniss Everdeen ve del més pobre dels districtes, el dotzè, dedicat a la mineria. La noia, òrfena després que el seu pare va morir en un accident a la mina, manté la seva família dedicant-se a la cacera furtiva fora dels filats que delimiten les zones on és permès estar-hi. Una professió d’alt risc que l’ha convertit en una arquera prodigiosa, i quan dic prodigiosa vull dir que dispara millor que en Legolas (versió Peter Jackson).
No és difícil imaginar que la Katniss es veu forçada a participar en aquests Jocs de la fam i és aquí on el fantasma de la terrible Mary Sue emergeix udolant. Presentaré alguns dels punts a favor que la Katniss Everdeen sigui una Mary Sue:
- És molt maca, però ella no es veu atractiva a si mateixa (+1).
- És molt bona en el que fa (+1).
- Dos nois estan enamorats d’ella (+2).
- Se sacrifica pels seus amics (+2).
- És compassiva (+1).
- És d’origen humil però ben educada (+1).
- Un dels dos nois es seriós, intel·ligent, bona persona (+5).
- L’altre noi és més primari, directe però honorable i valent a la seva manera (+5).
- Cau bé tot i no fer res per caure bé (+2).
- Les bones persones l’ajuden perquè sí (+1).
Alguns d’aquests punts provoquen sospites, però cap d’ells és concloent. A més a més, s’ha de tenir en compte que hi ha altres punts que serveixen de contrapès:
- No és gaire llesta, de fet no veu coses que són evidents per al lector i per a alguns altres personatges (-1).
- És molt desconfiada, massa desconfiada (-1).
- En més d’una ocasió no tracta bé la seva família ni els seus amics (-2).
- I després se n’adona (-2).
- No és bona en tot el que fa (-2).
- L’autora la maltracta d’una manera d’allò més sàdica i refrescant. Recorda la manera com autors com ara Tim Powers o George R.R. Martin tracten els seus personatges (-2).
- En més d’una ocasió és manipulada pels altres (-3).
- I després se n’ adona (-2).
- Quan és massa tard (-2).
- El happy ever after no està ni de bon tros garantit (-3).
Amb aquest empat tècnic entre els mèrits i els demèrits que la protagonista té per ser una Mary Sue, haig de demanar l’opinió dels bastards. M’imagino que això pot obligar a més d’un a llegir-se els llibres de la Suzanne Collins, però no patiu, estan d’allò més bé, en especial el primer, en què l’autora mostra una habilitat narrativa més que considerable i imprimeix un ritme i una tensió que fan que el lector vagi passant pàgines sense que li importi gaire, tot i ser molt conscient que algunes coses hi estan ficades amb calçador. Per descomptat sempre hi ha l’alternativa de fer allò que molts estudiants han fet des que els estudis cinematogràfics han adaptat obres literàries a la pantalla; veure la pel·lícula en comptes de llegir el llibre. En aquest cas, caldrà esperar i potser serà massa tard. La pel·lícula s’està rodant i s’espera que surti l’any que ve. Fins llavors imagineu quantes ments poden haver estat corrompudes per la malvada Mary Sue!
I rest my case.
