El documental és un format que em rellisca bastant esquena avall; que me la porta bastant fluixa, perquè ens entenguem. Sé que n’hi ha molts que es toquen amb ell, però jo a l’hora de tocar-me segueixo preferint el porno dels vuitanta o segons quines sèries per a adolescents de Disney Channel. Però això són figues d’un altre paner, i mai més ben dit. El que vull dir és que em costa assaborir el documental, un format que trobo massa condicionat per l’interès que em pugui suggerir la història en concret o els seus propis protagonistes. Passa igual amb el cinema de ficció, o la lectura, és cert, però el documental se sol vendre en base a una suposada mirada objectiva que, malgrat tot -no ens enganyem-, s’amaga en la majoria de casos rere el partidisme i la manipulació del llenguatge. I això em molesta.
Però això no vol dir que no se’n facin de bons, ni molt menys. N’he vist de genials, i precisament l’últim que m’ha impactat prou perquè us en parli és el de Con barras bravas, del reporter Jon Sistiaga per a Canal+. Partint d’un mínim interès futbolístic que encara avui conservo (tot i que cada vegada amb menys intensitat, per sort) i de la repulsa que d’una manera global sempre m’ha provocat el futbol sud-americà, i en concret el brasiler i l’argentí, ha arribat a mi de manera quasi accidental aquest fantàstic documental d’estil periodístic sobre una realitat que desconeixia: el de les ‘barras bravas’ de l’Argentina. El futbol argentí viu des de fa anys podrit, gangrenat al voltant del poder de les ‘barras bravas’, una mena d’Ultras Sur o Boixos Nois, que han fet tres passes més enllà, fins al punt de condicionar i manipular totes les decisions dels clubs, treure’n un benefici econòmic, extorsionar els mateixos jugadors i ser contractats com a cossos de seguretat de polítics i empresaris de renom. En resum, una realitat vergonyosa i vergonyant que la majoria d’autoritats no només admeten, sinó que alimenten dia rere dia, i que demostra que el futbol argentí no és propietat del seu aficionat, sinó d’unes màfies perfectament organitzades. Amb un estil directe i frontal, Sistiaga i els seus entranyables tics de reporter estrella made in USA s’endinsen en un món obscur i fastigós que connecta fílmicament amb les primeres obres de José Padilha o Fernando Mereilles, dominat per personatges tan hiperbòlics com reals que certifiquen aquell vell tòpic que el documental s’ha fet seu massa alegrament, allò que la ficció ha estat superada per la realitat.
Els que tingueu prou curiositat per acostar-vos-hi, només us vull dir que el reportatge comença amb molta força, amb el testimoni d’un líder de ‘barra brava’ totalment encocat, que fa figures amb dos matxets davant d’un Sistiaga que ens mira incrèdul diverses vegades. La sublim i inenarrable situació es repetirà més d’una ocasió, amb personatges impensables que ens introduiran en una espiral surrealista d’acció, violència i tragicomèdia protagonitzada per testimonis diversos. Cal destacar l’aparició del cantant Joaquín Sabina i l’actor Ricardo Darín, que expliquen en primera persona les seves experiències amb les ‘barras’, i el clímax, la batalla campal final, que supera en tensió a la del darrer episodi d’El cavaller fosc de Nolan, tot i que això últim tampoc és gaire meritori, la veritat. Un documental que us adjunto tot seguit i que recomano molt especialment a tots aquells que diuen meravelles del futbol argentí sense tenir ni puta idea del que s’hi cou realment.
[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=AA6f-l0dyBw” /]
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat