Les darreres incursions al gènere zombi de la mà de The Walking Dead i World War Z han aportat, amb més o menys èxit, aventura i reflexió per una banda, i acció i humor per l’altra. Els zombis han infectat no només el cinema i la televisió, sinó que cada vegada més solen ser carn putrefacta habitual en el còmic, la literatura i el videojoc, cosa que a dia d’avui, li atorguen un estatus de gènere que fa dues dècades ni el propi George A. Romero hagués imaginat. Tot i la gran diversitat que respira actualment el gènere, però, és difícil veure’s sorprès per alguna historia zombi que destil·li originalitat i frescor. El zombi està ara mateix davant l’abisme que suposa fer un pas cap a la seva expansió total, és a dir, abordar una sèrie de fórmules encara per explotar amb zombis a l’oest, a l’era medieval, a l’espai… Tot arribarà, no en tinc cap dubte.
Una de les darreres aportacions que han passat injustament desapercebudes a casa nostra ha estat la divertidíssima Cockneys vs. Zombies (traduïda pèssimament aquí com Invasión Zombie), una producció britànica que s’estructura al voltant de dos elements innegociables: l’humor anglès de tendència surrealista i els iaios. Efectivament, a Cockneys vs. Zombies la invasió zombi (amb zombis dels lents, dels que caminen) sorgeix a l’est de Londres a on en breu ha de tancar, per insolvència dels seus gestors, una residencia de iaios adorables. Mentre els néts gilipolles d’un antic mafiós intenten robar un banc per salvar el geriàtric a on viu el seu avi (superb Alan Ford, el capo de les ulleres graduades de Snatch. Cerdos y diamantes), aquest es veurà obligat a comandar la defensa de l’asil de l’imminent invasió zombi. Escenes tant hilarants com la de l’intent de matar a un zombi disparant-lo al cap en va per què resulta que hi té una placa de titani, la defensa del geriàtric amb iaios adorables rebentant zombis amb AK-47 i Uzi, o la fugida d’un iaio amb caminador de l’assetjament zombi són dignes d’aplaudiment.
El film, doncs, fa de l’estupidesa, l’absurditat, l’exageració i l’acció ben facturada els seus indiscutibles punts forts, en definitiva una ventada d’aire fresc amb molt bon humor signada pel desconegut director i guionista anglès Matthias Hoene que aconsegueix superar per moments a films clau de la paròdia zombi més recent com les sobrevalorades Zombies Party i Zombis nazis, i fins i tot a les més reeixides Bienvenidos a Zombieland o Juan de los muertos. Molt, molt recomanable.
[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=Z0Q-KN0N-4A” /]
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat