Menú de navegació+

L’esperit del 45 de Ken Loach

Publicat el 23 setembre, 2013 per a Cinema |

A+ | a-

The_Spirit_of_45_Ken_Loach_Dogwoof_Documentary_Poster_800_600_85Ken Loach s’ha caracteritzat per la seva opció pel cinema social tota la vida. D’esquerres, preocupat per la situació i l’explotació dels treballadors, és segurament un dels directors amb més consciència social de l’espectre cinematogràfic. El seu estil es basa en el documentalisme d’una realitat crua i directa, el de les classes menys afavorides, que, sovint, són només un engranatge invisible d’una maquinària econòmica que s’aguanta a força de sous baixos, condicions de treball pèssimes i reducció dels drets  més bàsics.

A Which side are you on? (1985) va remoure la consciència dels britànics posant sobre la taula les condicions paupèrrimes de la classe treballadora del nord d’Anglaterra, a través de poemes i cançons dels miners que veien com perdien la seva feina a cops de ken_loachporra amb motiu de la política del desmantellament de la indústria metal·lúrgica britànica promoguda per la ultraconservadora Margaret Thatcher, que va deixar en la més absoluta misèria tot un sector de població que encara ara en pateix les conseqüències. A It’s a free world (2007) va recuperar la mateixa temàtica, però ara, després de Thatcher, i amb els països comunistes enterrats, la Gran Bretanya juga en la lliga del capitalisme més salvatge, en la qual, tot i l’escassetat de la feina, per tenir èxit i fer diners en el nou món lliure s’ha d’explotar el més dèbil –és el cas de la protagonista, l’Angie, que, tot i venir d’una família humil, s’afegeix als que exploten immigrants.

It’s a free world (2007) és potser una pel·lícula premonitòria, tumblr_lw1q356AwG1r40go9rodada just abans de que esclatés la crisi de les subprime als Estats Units, que rebentaria les economies de les nacions europees a partir del 2008 amb danys irreparables per a països com Grècia, Portugal i l’Estat Espanyol, que també havia jugat a la ruleta del capitalisme insolidari amb una economia basada en la construcció d’habitatges monstruosos i l’entrada d’un govern de dretes que, com la banda dels Dalton, ha dinamitat els pilars de l’educació i la sanitat públiques i que ha privatitzat fins i tot l’energia solar. Uns imbècils de primera. I repeteixo la paraula: imbècils.

Vittorio de Sica i Gillo Pontecorvo són els principals referents de Ken Loach. Agafem les càmeres, sortim al carrer i expliquem la realitat pura i dura sense actors professionals. Ara, amb The spirit of 45, el director recupera el format documental de Which side are you on?. La intenció és claríssima; no podem perdre la memòria, el primer ministre, David Cameron, està portant el país pels camins irrespirables de les privatitzacions. És temps per recordar l’esperit de 1945, una època gloriosa.

1044918_202056423283618_90454240_nEl missatge de Loach és contundent. Just després de la Segona Guerra Mundial, el primer ministre Clement Attlee va construir les bases d’una societat més igualitària. El sistema de salut universal naixeria aquell any –Espanya el copiaria poc després–  i les taxes dels ciutadans ajudarien les classes menys afavorides a tenir les necessitats socials mínimes cobertes.

Clement Attlee veia en l’estat del benestar una poderosa arma per impedir l’expansió del feixisme europeu, que havia enverinat les ments de la població alemanya i l’havia condemnat al deute i la pobresa. Ara, els serveis bàsics pertanyien al poble, i fins i tot quan els tories –conservadors fins al moll de l’os– van pujar al poder els anys cinquanta, es va mantenir el sistema, que no només funcionava, sinó que va ser un exemple que seguirien les democràcies occidentals del nord d’Europa.

Ken Loach és un vell savi. Ens avisa a través del documental dels perills del desmantellament dels drets socials als països europeus, en una economia en què els que més tenen guanyen cada vegada més i els que menys veuen com els seus drets són trepitjats a diari i ells es converteixen en delinqüents davant del propi estat, que és ara el seu enemic.

El documental del director britànic, ja a les cartelleres, és de visió obligada.

Autor: Víctor Gonzàlez

Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards