Només varem poder veure una temporada The Black Donnellys, un fet incomprensible si tenim en compte que era una sèrie més que notable i en alguns aspectes molt innovadora respecte a molts altres productes televisius del gènere negre que podem veure habitualment. El seu creador és el guionista Paul Haggis, un excel·lent escriptor que ens ha regalat guions tant notables com Quantum of Solace, A la vall d’Elah, Cartes des d’Iwo Jima, Casino Royale, Banderes dels nostres pares, Million Dollar Baby o Crash.
The Black Donnellys parla de quatre germans irlandesos que viuen al barri de Hell’s Kitchen a Manhattan. Tots ells tenen una personalitat diferent, però tenen molt arrelat el valor de la família. Jimmy (Tom Guiry) és el més temperamental, Kevin ( Billy Lush) un ludòpata en potència, Seannie (Michael Stahl-David) és el germà petit amb un especial atractiu per a les dones i Tommy (Jonathan Tucker) és sens dubte el líder dels germans, el més intel·ligent, el més instruït i el que intenta mantenir unida la família i salvar la seva relació amb Jenny Reilly ( Olivia Wilde, tots dempeus) . Tots ells es dediquen en major o menor grau al negoci familiar que ja els ve heretat del seu pare, el crim organitzat. Es dediquen a extorsions, tràfic, apostes… tot controlat des del seu bar a Hell’s Kitchen. Un cop de geni de Jimmy desembocarà en un conflicte amb el mafiós irlandès local i amb la màfia italiana.
El més destacat de la sèrie no és la història en si, sinó com aquesta és narrada. La narració avança mentre escoltem un interrogatori a un personatge estrany i confós que es diu Joey ”Icecream”, un narrador no-fiable o sospitós que es converteix en la font única del relat, provocant que dubtis tota l’estona i que no sàpigues mai si els fets són certs o no. Aquest punt de vista (una mena d’efecte Rashomon) fa que la sèrie tingui un interès major que molts altres propostes més canòniques del gènere.
Estèticament i atmosfericament Els germans Donnelly ens remet a State of Grace (El clan dels irlandesos), té una estructura narrativa propera a The Usual Suspects (Sospitosos habituals) de Bryan Singer i una acció que a recorda a algunes escenes de les pel·lícules de Guy Ritchie. Tot i aquestes grans influències, la sèrie no és una obra mestra del gènere però si un producte interessant , entretingut i més que solvent que les baixes audiències es van endur a millor vida.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta