“Una ànima trista pot matar més de pressa que un germen.” Ho diu Hershel, tot citant Steinbeck.
Sempre queda bé començar un article amb una citació, no us sembla? Hi dóna un aire pseudointel·lectual, i si ho fan d’altres Els Bastards no volem ser menys! De tota manera, també és cert que som plenament conscients que parlem de The walking dead i no pas de The wire. Però què voleu que us digui, som així de pretensiosos, talment com els guionistes de la sèrie, que estan pletòrics i no desaprofiten cap ocasió per demostrar una i altra vegada que també ells tenen una sòlida base literària. A més de Steinbeck, el Tom Sawyer de Mark Twain és una altra de les referències que apareixen en aquest darrer capítol, titulat Internment.
El que tenim clar és que els guionistes, si és que tenen un referent, és sens dubte Lost (Perdidos). Ja ho heu anat dient alguns de vosaltres en comentaris d’articles recents, i la veritat és que teniu tota la raó. L’estructura d’aquesta temporada, més que mai, ha derivat descaradament en un calc del desenvolupament de la sèrie de J.J. Abrams. Per això, si algú es pensava que aquest capítol se centraria en les conseqüències de la decisió de Rick de deixar fora (i sola) Carol, s’equivocava de totes totes. Com succeïa constantment en la canònica Lost, l’acció immediata en començar un nou episodi es desplaçava de lloc per concentrar-se en altres personatges marcats per altres conflictes. I així ha estat, en aquest cas amb Hershel, Maggie, Rick, Carl i Glenn com a personatges principals d’aquest nou relat coral amb zombis pel mig.
I és que Carol importa poc davant el que succeeix a la presó, on tot s’ensorra precipitadament. Això sí, la seva ombra plana constantment sobre l’episodi…
Hershel (com m’agrada aquest home!), a qui s’ha girat molta feina per ajudar els infectats, s’erigeix en l’antítesi de Carol intentant salvar tot el món. Això, fins que la situació se li mostra insostenible i, com es pot apreciar aleshores, no té més remei que convertir-se en una mena d’àngel exterminador de les ànimes extraviades. El contrast amb l’exiliada Carol és remarcat tota l’estona i no fa res més que plantejar un dubte a l’espectador: què coi és millor, tallar d’arrel com feia ella o consagrar-se a salvar el màxim de malalts? Fer com Hershel, com apreciem, provoca danys col·laterals notables (com és el fet que morin víctimes innocents), però també permet salvar-ne d’altres. Les decisions sota la pressió zombi, ja ho sabem, no són fàcils.
Paral·lelament, trobem Lara Maggie Croft aplicant un mètode prou eficaç per desestressar-se en absència del seu estimat Glenn: matar zombis. És tanta la seva passió per exercir aquesta pràctica que, quan és la primera a saber què li ha passat a Carol, i segurament pel fet que Glenn és un infectat, aprova totalment la decisió de Rick el justicier. Per la seva part, Rick està engrescat a (sobre)protegir Carl i per això el té confinat amb la resta d’infants en una ala de la presó per por d’un possible contagi. Però tot això canvia radicalment quan la tanca de protecció exterior cedeix per la pressió d’una horda de walkers i, en el mateix moment, a dins, els infectats que van morint ressusciten convertits en morts vivents (segons la terminologia romeriana que aquí tant s’obvia).
És arran d’aquests dramàtics successos que descobrim:
1. Que Hershel és el millor sogre del món… protegint el demacrat Glenn del contacte amb Maggie i salvant-lo d’una mort segura. Això sí, no sabem com reaccionarà després de descobrir que la seva sagrada Bíblia no és tan eficaç com sempre havia cregut a l’hora d’enfrontar-se a la fi del món. Acabarà caient al costat fosc? Bé, sempre li quedarà Steinbeck.
2. Que Rick té el millor fill del món… un cadell que emocionaria el mateix Chuck Norris! Només per aquella mirada orgullosa del pare observant com Carl dispara a tort i a dret i domina la tècnica de canviar ràpidament els cartutxos del seu subfusell d’assalt, estem segurs que hi ha membres de l’Associació Nacional del Rifle (NRA) que han sol·licitat ja la substitució immediata dels retrats de Charlton Heston penjats a les seves seus pels del nostre estimat xèrif Rick Grimes (confessa-ho, Callahan: et vas mig emocionar, oi?!).
3. Que a la innocent Lizzie… algú li ha d’insistir que els caminants no són pas coloms i mosseguen de debò.
4. Que Rick… insistirà, tossut ell, en el tema de fer de pagès i conrear un hortet (i fins i tot jo exclamo: “Oh my god!”)
i 5. Que quan el contagi sembla ja superat… va i torna el Governador…
Esperem que torni per mantenir aquest nivell de mitjana tan alt que té aquest any la sèrie. Sense anar gaire lluny, com en aquest episodi tan intens i trepidant, sobretot en el tram final, en què, a diferència d’altres ocasions, s’ha sabut jugar bé amb el muntatge d’accions paral·leles. També fins ara s’ha espremut molt bé l’escenari principal de la presó, amb les seves cel·les i, sobretot, aquella vidriera que separa els confinats talment com si fos un mur infranquejable; elements que han ajudat a afegir tensió i incrementar la sensació de perill.
Tanmateix, s’ha de dir que no tot llueix en aquest episodi, en el qual hem trobat lamentable, per no dir decebedor, que Glenn i la germana de Tyreese s’hagin salvat en l’últim minut. Primer, perquè malgrat les falses pistes era de calaix que se’n salvarien, d’aquesta, fet que perjudica una de les claus d’aquesta sèrie, que és la vulnerabilitat dels personatges protagonistes. I segon, perquè carrega d’arguments els que critiquen la sèrie o, com en el cas del meu estimat col·lega de secció, el bastard Callahan Ruiz, qualifiquen la sèrie de Zombieland; un terme, per cert, que m’encanta i que no sabia com encaixar en aquest post, cosa que he fet.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn