Hi ha alguna cosa que ja comença a fer pudor de Torrente, i no em refereixo a la suor o al greix que porta sempre a sobre. Per ser sincers, aquesta pudor ja va començar a fer-se evident en la tercera entrega de les desventures del més feixista, bizarre i políticament incorrecte dels antiherois espanyols (si és que n’hi ha més). La pudor, el desencant, l’error, no és res més que la falta de guió, d’una estructura narrativa i mínima que condueixi amb coherència el tot. Resultat? Un acudit excessivament llarg i, en conseqüència, a vegades, massa pesat de pair. Cert és que el producte s’encabeix en un tipus de cinema paròdic, de comèdia grollera i esbojarrada, però això no l’eximeix d’aquestes necessitats. Un recorda clàssics de la comèdia absurda com ara Agárralo como puedas, per posar algun referent digne, film en què els gags, tot i que són essencials, tenen el suport d’una base guionada molt ben treballada. De fet, la fi qualitativa de la saga va venir quan el treball de guió va començar a subordinar-se a una successió de gags i cameos incessants que, a més, minvaren la realització. I dic qualitatiu perquè Torrente, tot i aquesta pèrdua de sentit, no fa pinta d’haver-se acabat. Si una cosa no té el seu creador i alter ego, Santiago Segura, és un pèl de tonto (i això que en té més aviat pocs): si Torrente 4 dóna pasta, hi haurà Torrente 5, i em temo que aquesta evidència ningú la posa en dubte.
I tot això és una llàstima perquè si alguna cosa bona ens ha donat Torrente és poder riure’ns de tot i de tothom, cosa, no ens enganyem, bastant difícil d’aconseguir en aquest país, un dels més endarrerits de l’Europa occidental, val a dir-ho, sense que molts et senyalin amb etiquetes el significat de les quals ignoren. Ho dic perquè algú deia, no sé qui, que el grau de desenvolupament d’un país es pot mesurar també amb el nivell de sentit d’humor negre i políticament incorrecte, el de veritat, que professa i tolera la seva gent. Però aquesta no és la qüestió, la qüestió és que Torrente, tot i que manté intacte això, ha perdut la gràcia i la possibilitat de convertir-se en una franquícia d’èxit real, i s’ha autosentenciat a convertir-se en un entreteniment de freakisme per a freakies, en una cosa massa partidista i radical, com ha passat amb Gran Hermano i OT, i està passant i passarà amb Crackòvia i d’altres programes escombraria de la televisió.
No vull tancar aquestes línies sense destacar algunes coses bones, com per exemple els crèdits inicials (tot i la lamentable cançó de Bisbal), una autèntica meravella del disseny i l’infografia, inspirats en l’inconfusible estil James Bond; les escenes d’acció, que tot i que són poques n’hi ha i de molt ben fetes (espero que Christopher Nolan segueixi prenent nota); les tetes i els culs (fins i tot de masculins), que tot i que són massa sempre seran pocs, i certament alguns esquetxos i aparicions memorables que arrenquen més d’un aplaudiment del respectable (Carmen de Mairena, Hombres G, etcètera). I un darrer apunt: si les associacions pro-defensa-de-tot i la justícia d’aquest país se segueixen avorrint i volen continuar posant en evidència la seva ignorància i falta de respecte per les llibertats artístiques, també poden denunciar Segura i tots els cinemes que han projectat Torrente 4: lethal crisis, ja que hi ha algun acudit pedòfil i tocament indecent a menors pel mig. Però això ja serien figues d’un altre paner. I mai més ben dit.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat