Estem acostumats als remakes cinematogràfics, que no vol dir que ens agradin o que en vulguem tants com els que abunden, sinó que ja ho veiem com un gènere més, el de la còpia o actualització d’un film antic. Res a veure amb noves adaptacions de material literari, és clar, que mereixerien un post diferent. En les sèries televisives el remake també existeix des de fa temps, però ara comencen a proliferar de manera, m’atreviria a dir, abusiva i sense cap filtre de qualitat. De les més interessants trio: The killing (versió americana de la danesa Forbrydelsen), In treatment (de l’original israeliana) i Homeland (basada en Hatufim, també d’Israel). Què tenen en comú aquestes bones versions? Doncs molt senzill, mantenen la història sense canvis ridículs i estan molt ben interpretades. Tant Mireille Enos, David Byrne com Claire Danes estan sublims en els seus papers, donen credibilitat als personatges i es fan estimar. Tot al contrari dels dos remakes més espantosos dels darrers anys i que necessito explicar (el meu terapeuta m’ho recomana). No sé per on començar….
Bron/Broen és una sèrie de producció sueca i danesa que explica la investigació compartida entre la policia de tots dos països, ja que el cadàver que han trobat al mig del pont que separa les dues nacions pertany a dues persones diferents, una política sueca i una prostituta danesa. Aquest és l’inici de la primera temporada, copiada pels americans amb la infumable The bridge i pels anglesos i francesos amb The tunnel. La història és normal que tingui variacions perquè els països tenen particularitats que han de quedar paleses, ara bé, el càsting és de guillotina.
Bron/Broen té dos protagonistes molt potents, la sueca Saga Norén (Sofia Helin) i el danès Martin Rohde (Kim Bodnia), ella pateix un trastorn de l’espectre autista i té dificultats per comportar-se socialment, només entén el llenguatge literal sense segones intencions, va directe al gra i no té empatia. Ell, un pare de família amb molts fills i amb alguns moments d’infidelitat, s’acaba d’operar de vasectomia i té dificultats per controlar la ira i la impulsivitat.
A The bridge l’acció passa a la frontera mexicana amb els Estats Units, han optat per Diane Kruger i Demián Bichir, a ella no se la creu ningú, no sembla autista sinó que sembla un ninot inexpressiu i sense cap interès. El policia mexicà ha de mostrar tots els estereotips mexicans, va encarcarat com si portés el penjador dins la camisa i no té expressivitat ni sentit de l’humor. Un bluf que serveix per mostrar les diferències econòmiques evidents entre els USA i Mèxic, i aprofita per tornar a tractar el tema de la immigració des de la visió dels poderosos.
The tunnel també s’ha passat de rosca, primer situen el cadàver dins un túnel de mercaderies i els dos policies semblen caricatures. Clémence Poésy, la policia francesa, sembla una nina d’aquelles que quan les poses horitzontals tanquen els ulls, no de les de la boca oberta, i el seu company, Stephen Dillane, abusa de l’humor britànic, que sempre s’havia dit que era intel·ligent, però el del personatge és intel·ligible. Aprofiten qualsevol moment per fer una guerra de crítiques entre països que, suposo, deu ser habitual entre ells, però que a mi no em fa gens de gràcia.
Deixeu-vos de còpies i no perdeu el temps, recupereu la primera temporada de Bron/Broen i continueu amb la segona, que és molt més espectacular amb la Saga i en Martin pletòrics. Us recordo que les històries nòrdiques no són perfectes, ja que tenen la capacitat de resoldre situacions de manera molt ràpida i sense saber gaire bé com ho fan; és el seu estil, què hi farem, ningú no és perfecte.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1