Cal deixar les coses clares. Fins a l’episodi final, titulat The star (3×12), la tercera temporada de Homeland m’agradava. Molt.
Acusada per una gran majoria d’irregular, des de bon principi aquesta temporada ha estat molt criticada. No és el meu cas, perquè, malgrat que el primer episodi no em va convèncer del tot, de seguida em vaig deixar emportar per una trama ben vertebrada, equilibrada i, per què no, arriscada. Jo no sóc guionista, però si ho fos potser sí que hauria arrencat amb un altre ordre, sens dubte amb aquell capítol en què Brody apareix per primer cop a la torre de David veneçolana (el 3×03). Així, la separació física (que no emocional) entre els dos personatges encara seria més patent i segurament ajudaria a lligar encara millor la història de l’engany/pla magistral perpetrat per Saul, amb el benentès de la sacrificada Carrie, que no es desvela fins al final del quart episodi, al qual potser alguns seguidors de la sèrie ja ni van arribar. Ja ho diuen, que la paciència és la mare de la ciència…
Molts no han paït bé que Carrie i Brody hagin estat separats ben bé fins al tram final d’aquesta temporada. Però essent objectius amb la trama proposada, s’ha de reconèixer que pel bé de la versemblança tot ha funcionat fins a aquest darrer episodi. Tot? Bé, no tot, insistim, fins que s’ha resolt la història abruptament i, el que és pitjor, de manera tramposa i, contràriament al que s’ha exposat anteriorment, inversemblant. Es nota, i molt, que amb la tercera temporada s’havia de concloure la sèrie; però és clar, els productors de Homeland, molt abans de comprovar que els espectadors abandonaven el vaixell, ja van decidir allargar-la almenys una més. Encara que res no quadri. I és així com la missió suïcida de Brody a Teheran també, augurem, ho serà per a la sèrie.
La temporada, a més d’estar ben planificada, com dèiem, ha sabut oferir les seves dosis d’acció (menys) i potenciar la tensió. La polaritat dels personatges ha tornat a ser clau i, més que mai, tothom era sospitós. Sense anar gaire lluny, Saul, allunyat d’aquella figura paternal que representava per evidenciar que no deixa de ser un fred agent de la CIA. O Brody, del qual fins al darrer instant encara dubtàvem si entregaria l’agent doble Javadi.
Comiat anunciat (atenció, spoilers)
Estava clar que Brody havia de morir. Penseu que si aquest protagonitzés Juego de tronos no hauria arribat tan lluny! El comiat amb la filla (emocionat), el trajecte en cotxe tot recordant el seu pare i la conversa a la casa franca en què Carrie li acaba parlant del fill que han concebut plegats (en una de les millors escenes de la sèrie, que evoca la de la cabana de la primera temporada i hi lliga) permeten presagiar un final tràgic. Encara abans, la trucada entre els dos des de la cel·la un cop detingut encara et posa un nus a la gola…
Però és clar, Showtime ho havia d’esguerrar tot per, com ja ho va fer fa poques setmanes amb Dexter (alguns no els ho perdonarem mai!), oferir una conclusió penosa. Que Brody havia de morir, sí, però sisplau, calia recrear-s’hi de forma tan barroera quan l’executaven a la forca? Sí, és clar, i diuen de la crueltat de Disney. Ha, ha i més ha! Ni Michael Bay es rebaixaria a tant (bé, això no m’ho crec ni jo). Calia mostrar la mort en primer pla de Brody enforcat fins al darrer alè? Calia mostrar la massa d’iranians enfurismada aclamant la seva execució? Calia que li escopissin a la cara? Calia que Carrie s’aixequés d’entre el públic espectador enfilada a la tanca…? De tot això, quan estudiava cinema, se’n deia pornografia sentimental. Jo directament en dic vomitiu! Qüestió de sensibilitats.
Si fos realitzador, que no ho sóc, segurament hauria filmat l’escena, punyent i necessària, potenciant el fora de camp (una de les armes més eficaces, com no es cansa de demostrar el gran Michael Haneke) i centrant-me més en el dolor de Carrie mentre observa el terrible esdeveniment. Comptant que Claire Danes és una bona actriu i, també, per respecte a la víctima, un personatge que ha donat molt de si, Brody, encarnat amb convicció per Damian Lewis.
Gens emocionat, sinó emprenyat, per aquesta escena, a partir d’aquí només hi ha que un seguit de despropòsits per tal de vendre sense rubor una innecessària quarta temporada ficada amb calçador.
Incoherències i llacunes argumentals:
1. Una filla? No passa res. Adéu, ja se’n cuidarà l’avi, el pare de la Carrie.
2. Lockhart no era una gran fill de puta, decisiu perquè Brody se sacrifiqués per a la causa? Però com que la Carrie és comprensiva i gens impulsiva, quan aquest innominable li fa una proposta ella somriu, respecta els “desacords” que hi ha entre ells dos i accepta la missió d’Istanbul. Així de simple, així de fàcil.
3. CIA mon amour? Sí, de sempre. Ai no, deu ser perquè és bipolar o simplement desmemoriada, que Carrie no es recorda que ja va abandonar el cos per desavinences. I ara que ja no hi és Saul, a qui mai no ha apreciat, encara s’estima més continuar treballant per al cos de seguretat.
4. I què se n’ha fet, de Quinn, de la dona i de la filla d’en Brody, i de l’àvia, que semblava que tindria més pes en el drama familiar? No importa. Danys col·laterals del guió.
Això sí, per mostrar com d’amoral és la CIA, Brody només restarà a la memòria gràcies a l’estrella que Carrie dibuixa amb retolador enmig de l’univers d’estrelles esculpides al mural del hall de l’agència d’espionatge nord-americana en record dels caiguts. Una metàfora reeixida que, malauradament, no salva el desenllaç. I com aquesta, per mi Homeland restarà com l’estrella caduca de Brody, enmig de sèries superiors i més ben concloses.
Adéu Brody. I, ja em sap greu, adéu Carrie!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn