Si comencem dient que no m’agrada la música folk però que el film dels germans Coen és una obra mestra, entraré potser en una incongruència descomunal, tot i que, de fet, la gran majoria dels espectadors que han vist Inside Llewyn Davis hagin tingut exactament la mateixa sensació.
Resulta que, a grans pinzellades (no sóc cap expert), el folk americà té dues etapes ben diferenciades. La primera, que va del 1900 al 1960, i que engloba tot tipus de música regional dels Estats Units, se centrava en les arrels tradicionals dels habitants de les zones més remotes i rurals del país, mentre que la segona –anomenada American folk revival– va aparèixer el 
1960 amb un ritme més modern i amb la idea que la música del poble ha de ser del poble i parlar dels problemes més propers, obrint les portes a les reivindicacions d’esquerra dels anys seixanta.
El protagonista del film dels Coen, Llewyn Davis, es mou de l’Upper East Side de l’illa de Manhattan al Greenwich Village i Queens, en un viatge existencial en què va de sofà en sofà, deambulant per cases d’amics i coneguts, i que el portarà a Chicago, tot per provar sort en el folk amb unes cançons que no li aporten diners de cap mena.
El seu recorregut en el gris i nevat est del país amb un John Goodman impressionant té molt a veure amb la crisi d’identitat que patien els Estats Units en aquell moment. L’any és el 1961, la paranoia anticomunista i ultraconservadora del maccarthisme es va esmicolant i el país entra a poc a poc, i amb les noves generacions, en l’optimisme i la llibertat sexual i de pensament dels anys seixanta, una revolució que explotaria amb Bob Dylan i la cançó The times they are a-changing, que apareix fugaçment en el film dels Coen. Dylan va ser precisament el que va canviar els paràmetres de la música folk, convertint-
la en l’arma de lluita pels drets civils dels Estats Units i que portaria al moviment antiguerra, principalment la del Vietnam, perquè el país parés d’intervenir en la massacre.
El film està farcit de símbols del poema èpic d’Homer L’Odissea, com ara Ulisses, que és el nom del gat amb el qual el protagonista passarà les seves aventures més absurdes, o com la ciutat nevada de Chicago, la personal Ítaca de Llewyn Davis.
El retrat dels Coen encarna la dura i tràgica realitat de no saber trobar el camí que tots voldríem en la vida. El final sempre és secundari. El que importa és el viatge.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo