D’aquella beneiteria titulada Oficial i cavaller (1982), que només el meu bon amic i bastard Víctor és capaç de defensar sense rubor, només en recordo un memorable diàleg que anys després Kubrick plagiaria per a La chaqueta metálica:
– ¿D’on ets, noi?
– D’Oklahoma, senyor!
– Ja! Només hi ha dues coses a Oklahoma: ramats i mariques. ¿Què coi ets tu, noi? No veig banyes, així que deus ser marica…
[En el film de Kubrick, recordem-ho, Texas substitueix Oklahoma.]
Jo no sé si és veritat, ni m’importa. Em refereixo que es descrigui així aquell estat del midwest dels Estats Units, perquè dubto que mai m’hi vegin, per aquelles terres. Amb els Coen ja en vaig tenir prou amb la memorable Fargo, en la qual massacraven sense gaire pietat l’estil de vida en aquelles inacabables planúries banyades per la neu. Ara, per rematar-ho, Agost esgota el poc crèdit que encara restava d’aquell paratge i aquella gent i ofereix un devastador retrat d’una de les seves famílies. És veritat que això pot passar arreu, però sí, un cop més és a Oklahoma!
Quantes pel·lícules no hem vist que enceten un drama familiar de proporcions colossals establint com a punt de partida un casament o un enterrament. Agost, l’adaptació cinematogràfica de l’èxit teatral homònim (que segurament molts ja han disfrutat amb l’escenificació recent de Sergi Belbel), n’és l’enèsima i ho fa partint d’aquest segon patró per oferir-nos un nou retrat de les misèries, traumes, rancúnies i depressions que tot sovint s’amaguen rere un clan familiar. D’Oklahoma, recordeu, no patiu. Aquí, esclatant tot sovint en forma de sobredosi ben mil·limetrada.
L’obra de Tracy Letts que ens ofereix en pantalla gran John Wells no pateix com esperàvem el sovint conflictiu trànsit entre Broadway i Hollywood, perquè per sort la mateixa autora del text (premi Pulitzer el 2008) s’ha encarregat de l’adaptació i, així, el film conté íntegrament l’essència del text original. I si bé l’excés voreja intermitentment aquest relat deutor de l’esperit fulletonesc i amb reminiscències de les obres de Tennessee, tenim la sort que el director no pretén ser grandiloqüent i prefereix rodar en un marc de certa calma formal. Segurament se’l pot acusar de no ser gens creatiu, però molts aplaudim que sigui eficaçment servicial en aquest cas, donant tot l’èmfasi a la força de la història i, sobretot, al treball interpretatiu, sens dubte el pal de paller d’Agost.
El repartiment, certament, està en estat de gràcia. Meryl Streep, en el paper de Violet, està sublim com sempre; a pesar d’oferir alguns moments sobreactuats i que a aquells que van veure l’obra als escenaris catalans els costi desprendre’s de l’ombra de la malaurada Anna Lizaran. Julia Roberts, certament en un dels seus millors papers (ho sé, no és pas difícil, però aquí està). O les mateixes Juliette Lewis i Julianne Nicholson, en papers secundaris de pes, així com Margo Martindale, com a germana de Violet. Totes elles, suggeridores. Pel que fa a ells, sobresurt, com és ja habitual, Chris Cooper, encarnant l’entranyable (potser l’únic personatge afable) cunyat de la protagonista.
Tan bon punt arrenca, la pel·lícula et deixa fet pols, i sort n’hi ha que el sarcasme i una àcida ironia suavitzen la cosa. El sopar familiar després del funeral i la vetllada entre les tres germanes, en què el pes del passat ressorgeix per repartir a tort i a dret, són alguns dels moments culminants del film, en què la calor asfixiant que pateixen els protagonistes no és res comparat amb el mal rotllo que experimentem els espectadors.
Ni a l’hivern ben abrigat, ni a l’estiu amb xancletes i un ventilador portàtil, em veuran pas per si de cas a Oklahoma. Perquè per sort aquí no passen aquestes coses… oi?!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn